Celebro que hagi començat una certa autocrítica pública entre els dirigents polítics de l'independentisme. Va trencar el gel diumenge la consellera Ponsatí des de Brussel.les, entrevistada al programa Via Lliure, de RAC1. Va continuar dilluns en roda de premsa el portaveu d'ERC, Sergi Sabrià. I, dimarts, el conseller Comín va admetre, en conversa amb Jordi Basté des de la capital belga, que el trajecte haurà de ser "més llarg" del que s'havia previst. De moment, els missatges d'aquesta autocrítica giren al voltant de dues idees: a) el Govern no estava preparat per aplicar la proclamació de la República; b) el Govern, la majoria parlamentària i las bases del moviment independentista pensaven que la violència de l'estat espanyol no arribaria tan lluny, i per això els màxims responsables institucionals van frenar. Seria bo anar més enllà.
Si no se'n vol dir autocrítica, poseu-li una altra etiqueta. El terme autocrítica té mala premsa: en la tradició de l'esquerra dogmàtica, era un exercici que no feies, sinó que et feien. Diguem-ne, doncs, revisió o valoració. En tot cas, és indispensable aterrar en l'anàlisi racional, distanciada i clarificadora dels fets, si es vol anar a les eleccions amb unes propostes que superin el voluntarisme i el tacticisme, que són els factors dominants del procés fins avui. És indispensable explicar alguns episodis, si es demana que l'elector torni a fer confiança als mateixos que han pres les decisions determinants. Ni les tautologies entusiastes ni les apel·lacions morals a la justícia de la pròpia causa supleixen aquesta mirada més freda.
Revisar el procés exigeix llibertat per fer i per respondre preguntes. No hi ha una altra manera de fer-ho. Sobretot quan hi ha un gran desconcert i una notable confusió entre les bases del sobiranisme, sentiments que no queden tapats per la indignació davant la repressió ni per la solidaritat amb els presos. Per exemple, jo faig aquesta pregunta: per què es va impulsar finalment la DUI si se sabia que no serviria ni per implementar la República ni per protegir els ciutadans davant l'aplicació del 155? Per què no van sortir plegats Puigdemont i Junqueras a explicar que una declaració sense control efectiu del territori i de les institucions no tenia cap sentit?
Alguns pensen que una campanya electoral -i menys aquesta- no és moment per a la sinceritat i afirmen també que, en les propostes dels partits independentistes per a la nova etapa, la ciutadania ja hi sabrà veure les autocrítiques, sense necessitat de fer-les explícites. No ho crec. Al meu parer, no hi haurà millor publicitat de les formacions independentistes que aquella que parteixi del reconeixement dels errors i les febleses del procés. Perquè ara toca rearmar la credibilitat dels gestors de la causa independentista, i això demana molta franquesa. Cal mirar als ulls de la gent i separar el gra de la palla, sense subterfugis. Sense oblidar, tampoc, que Madrid ha fet tot el possible per reduir un afer polític a un afer d'ordre públic i que actua de manera autoritària. Però el nucli dirigent sobiranista ha de revisar diagnòstics i apostes. La independència necessita un altre relat. Toca una correcció argumentada de premisses, paraules i discursos.
Òbviament, ni el govern espanyol ni els partits del 155 fan ni faran autocrítica. I haurien de fer-la, perquè suspendre l'autonomia i empresonar un Govern legítim i dirigents d'entitats és un camí de fracàs, que denigra la democràcia espanyola, amb unes conseqüències nefastes que encara no podem veure en la seva totalitat. Dit això, que el sobiranisme es permeti aquesta rectificació no és ingenuïtat, és visió política responsable: només s'avançarà passant per aquesta fase. Ja sé que PP, PSC, C's i els comuns sucaran pa en aquesta autocrítica independentista, ja han començat. És lògic, és previsible. Però una autocrítica feta amb intel·ligència també desactiva moltes crítiques del camp adversari. I atorga seguretat i solidesa a qui la formula, perquè és una mostra de coratge i de compromís.
La idea de la independència es reforça si s'allibera de tot allò que la simplifica en excés. No veig altra manera de conservar, aprofundir i ampliar el que s'ha aconseguit fins avui.
Si no se'n vol dir autocrítica, poseu-li una altra etiqueta. El terme autocrítica té mala premsa: en la tradició de l'esquerra dogmàtica, era un exercici que no feies, sinó que et feien. Diguem-ne, doncs, revisió o valoració. En tot cas, és indispensable aterrar en l'anàlisi racional, distanciada i clarificadora dels fets, si es vol anar a les eleccions amb unes propostes que superin el voluntarisme i el tacticisme, que són els factors dominants del procés fins avui. És indispensable explicar alguns episodis, si es demana que l'elector torni a fer confiança als mateixos que han pres les decisions determinants. Ni les tautologies entusiastes ni les apel·lacions morals a la justícia de la pròpia causa supleixen aquesta mirada més freda.
Revisar el procés exigeix llibertat per fer i per respondre preguntes. No hi ha una altra manera de fer-ho. Sobretot quan hi ha un gran desconcert i una notable confusió entre les bases del sobiranisme, sentiments que no queden tapats per la indignació davant la repressió ni per la solidaritat amb els presos. Per exemple, jo faig aquesta pregunta: per què es va impulsar finalment la DUI si se sabia que no serviria ni per implementar la República ni per protegir els ciutadans davant l'aplicació del 155? Per què no van sortir plegats Puigdemont i Junqueras a explicar que una declaració sense control efectiu del territori i de les institucions no tenia cap sentit?
Alguns pensen que una campanya electoral -i menys aquesta- no és moment per a la sinceritat i afirmen també que, en les propostes dels partits independentistes per a la nova etapa, la ciutadania ja hi sabrà veure les autocrítiques, sense necessitat de fer-les explícites. No ho crec. Al meu parer, no hi haurà millor publicitat de les formacions independentistes que aquella que parteixi del reconeixement dels errors i les febleses del procés. Perquè ara toca rearmar la credibilitat dels gestors de la causa independentista, i això demana molta franquesa. Cal mirar als ulls de la gent i separar el gra de la palla, sense subterfugis. Sense oblidar, tampoc, que Madrid ha fet tot el possible per reduir un afer polític a un afer d'ordre públic i que actua de manera autoritària. Però el nucli dirigent sobiranista ha de revisar diagnòstics i apostes. La independència necessita un altre relat. Toca una correcció argumentada de premisses, paraules i discursos.
Òbviament, ni el govern espanyol ni els partits del 155 fan ni faran autocrítica. I haurien de fer-la, perquè suspendre l'autonomia i empresonar un Govern legítim i dirigents d'entitats és un camí de fracàs, que denigra la democràcia espanyola, amb unes conseqüències nefastes que encara no podem veure en la seva totalitat. Dit això, que el sobiranisme es permeti aquesta rectificació no és ingenuïtat, és visió política responsable: només s'avançarà passant per aquesta fase. Ja sé que PP, PSC, C's i els comuns sucaran pa en aquesta autocrítica independentista, ja han començat. És lògic, és previsible. Però una autocrítica feta amb intel·ligència també desactiva moltes crítiques del camp adversari. I atorga seguretat i solidesa a qui la formula, perquè és una mostra de coratge i de compromís.
La idea de la independència es reforça si s'allibera de tot allò que la simplifica en excés. No veig altra manera de conservar, aprofundir i ampliar el que s'ha aconseguit fins avui.