Ser botifler és una feina a temps complet. Un esforç constant de lleialtat a la unitat d’Espanya i la cort de Madrid. Un tancar els ulls cada cinc minuts cada cop que veus que t’agredeixen, un posar-hi l’altra galta sense queixa i amb molta resignació. I si cal, mig renegar de la pròpia identitat catalana supeditant-la a l’espanyola com una espècie de folklore local.

Si hi ha un traspàs dels trens de Rodalies, defensen que la majoria estigui en mans espanyoles, no fos cas que la colleta d’ultres s’enfadessin. Si intenten espoliar els frescos de Sixena, dius que cal respectar les decisions judicials i encara amb la indecència de fer esborrar punts de l’ordre del dia que no et convenen. Si el darrer borbó vol visitar Montserrat com qui llueix terra conquerida, el bon botifler l’acompanya i intermedia amb els indígenes.

Hi ha contratemps, és clar. Perquè ni tan sols voler acatar sentències injustes i absurdes evita que l’advocat de Sixena intenti embargar béns al MNAC per 150 milions d’euros. Ni la submissió total a la unitat d’Espanya no evita que Ayuso et recordi que el motiu pel qual t’odien no és per la ideologia sinó pel fet de ser català. I en Cerdán i companyia molt segurament són corruptes, clar, però tothom que té ulls a la cara sap que si volen destruir el PSOE és per haver pactat amb l’independentisme català. Tots els discursets dient que Catalunya seria com una espècie de Sicília si fos independent, ja no són més que un attrezzo colonial més.

Si a la metròpoli diuen que l’amnistia no és legal, no és legal. Si, en canvi, diuen que és constitucional i una magnífica idea, doncs és constitucional i una magnífica idea. I si cal fer passar bou per bèstia grossa amb un finançament que no és singular ni és res, doncs també es farà. 

Però res serà suficient. El 1919, fa una mica més d’un segle, el manifest inicial de la Liga Patriótica Española, nascuda d’un grup d’ultres, membres de l’exèrcit i de la policia espanyola ocupant el país com a reacció al primer intent d’Estatut de Catalunya, ho deia clar, “no us refieu de cap català, perquè vist i provat ja està que cada català, clerical o avançat, jaimista o radical, hi ha un covard separatista". I per això, malgrat els esforços i les manifestacions amb l’extrema dreta espanyola, Illa mai serà prou espanyol i, si té algun somni d’arribar a la Moncloa, ha de saber que tot plegat acabarà amb una onada de catalanofòbia.

Tota intervenció catalana en el govern espanyol posa en risc el sistema-negoci Madrid, i això no és ni serà permès de cap manera. Ho sabia fins i tot el nostre Carles III, que enmig de la guerra de successió prohibia als catalans participar en la presa de Madrid per por d'aixecar l’odi castellà. I ho sap qualsevol que hagi dedicat dos minuts a analitzar què va passar amb la primera república espanyola, a la que anomenaven “la de los catalanes” i no va durar ni un any.