Dissabte s’anunciava, en un article a Nació de David Cobo, que l’Ajuntament de Barcelona vol convertir en habitatges pisos que ara es dediquen a activitats no residencials. Pisos que s’utilitzen com a despatxos, clíniques, oficines, seus comercials... Es busca posar en el mercat més actius, ampliar l’oferta per tal d’aconseguir que qui busca pis ho tingui més fàcil per accedir-hi. Serà així? 

Hi ha evidències per dubtar que ampliar el nombre d’habitatges significarà avançar en la solució de l’emergència habitacional que patim. Tenim evidències de què una part important dels pisos que es compren a Catalunya tenen com a persones compradores qui ja té un altre pis on viure. Persones amb prou recursos per a no necessitar hipotecar-se. Persones que a títol individual o com a integrants de diferents tipus d’organitzacions volen fer negoci amb la compravenda, amb el lloguer...

Qui vol fer negoci disposa de més, de molts més, recursos que les persones que busquen un pis trobant-se en una situació d’emergència habitacional. Quan apareixen nous pisos en el mercat, en massa casos, acaben en mans de qui no els utilitzarà per viure. Hi ha la idea que augmentar l'oferta solucionarà les dificultats de qui demanda. Es parla habitualment de fer més pisos, de construir més. Aquesta nova opció que ara es planteja pot permetre augmentar el número sense els costos en diners i temps de la construcció d’obra nova. Però hi ha altres problemes. En vull destacar un que ens costa d’acceptar i assumir, això sembla. 

En el debat del dret a l’habitatge i de com garantir-lo hi ha moltes posicions possibles. Hi ha qui prefereix parlar del dret a la propietat, qui parla de la defensa de les propietats, qui vol posar el focus en les ocupacions... Aquesta proposta que ara es podria concretar sembla agradar a diferents sectors i especialment a qui veu en aquesta opció la possibilitat d’evitar mesures de més control en el funcionament del mercat. Agrada des d’una concepció de la llibertat que es vol no restrictiva, que confia en el lliure mercat. Hi ha qui pensa que augmentant l’oferta no caldrà plantejar-se limitar preus de lloguer o compra, o limitar qui pot comprar...

Hi ha qui no vol sentir a parlar de més regulacions en el mercat, prefereixen les polítiques que signifiquin ampliar el mercat, ajudes per a compres, pels lloguers... Però hauríem de tenir molt clar que més habitatges al mercat sense control, sense regulació, implicarà més compres dedicades al negoci i no a viure. Ja està passant, ho veiem quan ens fixem en qui i com compra pisos avui. Quan altres espais d’inversió perden part dels beneficis que oferien els pisos tornen a ser un espai segur pels diners. En una situació de tanta falta d’accés a l’habitatge, la demanda constant del que és una necessitat humana es veu com allò que farà possible que els preus no deixin de pujar. Tinguem sempre present que una llar és una necessitat humana bàsica i que tenir un habitatge contribueix al fet que sigui possible tenir garantits altres drets. Podem fer negoci amb les necessitats humanes sense garantir-les?

Hi ha qui en nom de la llibertat defensa aquest tipus de mesures que no són tan restrictives com altres. Si tira endavant, les propietats d’aquests espais poden continuar fent negoci amb ells. Però ara hauria de ser amb funció habitacional i no comercial. En nom de la llibertat cal pensar també si defensem la llibertat d’obtenir beneficis o la llibertat de poder tenir una casa. No sempre són llibertats que es puguin defensar a la vegada. Fins i tot autors com Adam Smith, que passen per ser els “pares” del liberalisme i el capitalisme, ho van tenir clar. La idea de lliure mercat, de llibertat econòmica, per fer beneficis cal restringir-la quan va en contra d’altres llibertats que han de ser defensades en nom del bé comú, de l’interès del conjunt de la societat... 

Davant la situació d’emergència habitacional, necessitem que els habitatges siguin per viure i que es reguli i limiti el benefici que en poden fer les propietats. Regular i limitar el benefici no ha de voler dir que no es faci cap tipus de benefici, ha de voler dir que l’objectiu a assolir és garantir el dret a l’habitatge. Això ho aconseguirem construint obra nova, rehabilitant, recuperant pisos, però també establint regulacions que tinguin com a objectiu que les persones puguin accedir a l’habitatge que necessiten per viure.