Per molt que els perjudicats –que som tots- no en siguin conscients ni vulguin ser-ne, les finances públiques no deixen de ser finances. Això vol dir exactament que, si hi ha menys ingressos i augmenten les despeses, els números no quadren. És a dir, si hi ha menys contribuents i més subsidis d’atur, el dèficit públic augmenta i el deute públic s’acumula.

Els mateixos que exigeixen que la sanitat, l’educació o la investigació no pateixin “retallades”, solen demanar també que no es faci front a aquest deute. I la conseqüència és descarnadament òbvia: qui deixarà diners a qui no els torna? Ara com ara, l’única garantia que assegura que Espanya encara no acabi com un leprós de la morositat és la Unió Europea. La Unió Europea sobreviu gràcies als ingressos alemanys. Els mateixos també que exigeixen que no hi hagi retallades i que proclamen que el deute s’ha de renegociar o no s’ha de tornar, acusen els alemanys de ser els grans culpables de totes les calamitats.

Es pot adduir a aquest plantejament que la severitat i les restriccions pressupostàries generen més atur i, per tant, menys consum. D’aquesta manera, la crisi s’aprofundeix més i més. Es tanca un cercle viciós que pretenia ser virtuós. Això és cert. I per tant, ni tot és tan fàcil ni n’hi ha prou amb rebaixes i més rebaixes. Cal trobar un punt d’equilibri que destriï entre els que es poden endeutar més i poden arriscar i els que no tenen cap credibilitat i han d’actuar contra el dèficit i el deute com un mals endèmics.

En tot cas, sempre hi ha lloc per als que volen substituir l’actual sistema de lliure mercat per un de més intervingut. Hi tenen tots els drets, però també han d’explicar sense trampes ni demagògies quina alternativa proposen. Qui i de quina manera pagarà la despesa pública que proposen. Fins ara tots els paradisos utòpics han acabat en purgatori o en infern.

Sigui com sigui, els partidaris de reformar l’estat de benestar de què gaudim “per salvar-lo” i els que vulguin millorar-lo amb una economia més intervinguda o amb un sistema d’autogestió socialitzant han de tenir autoritat moral. Els resistents no poden ser corruptes. Els revolucionaris no poden ser demagogs o, encara pitjor, il·luminats. Aquest és el gran problema que patim. A un costat la corrupció, la trampa i el cartró mullat cada dia es fan més evidents. A l’altre, els salvapàtries, els salvadesnonats o els salvaciutadans fan feredat.