Ahir quan començava a escriure aquestes línies tenia la intenció de parlar del paper del PSC-PSOE respecte el procés cap a la llibertat de Catalunya. Volia recordar que precisament a Barcelona, cap i casal del país, vuit dels onze regidors no es van presentar al ple extraordinari de suport al 9-N al·legant que ja n’estan tips de debatre i votar mocions i proposicions sobre el sobiranisme. Vaja, que aquesta qüestió no és quelcom que vagi amb ells. Sense paraules. La Història –sí, en majúscules- recordarà que l’any 2014 hi hagué regidors i diputats d’un partit que s’autodefineix com a progressista que no van acceptar que els catalans decidim el nostre futur polític sense el permís d’Espanya. Però com que ja s’ha subratllat prou la tristor política d’aquell socialisme ancorat en la rosa de Gavà i lligat per l’invisible follet del federalisme, vaig pensar que no valia la pena donar-hi més voltes. Ells sabran perquè aquest afany de continuar junts amb el regne d’Espanya. Potser algun dia ho sabrem. Potser mai. És igual. És anecdòtic. És residual.

Sense deixar l’allau municipalista de suport al 9-N també vaig pensar escriure quatre ratlles sobre en Jordi Portabella, però prefereixo fer-ho quan acabi el seu darrer mandat a l’Ajuntament. Si ho feia avui era perquè em va emocionar veure i escoltar en Jordi referint-se a “la ciutat i el nostre Ajuntament que han assumit en diverses ocasions al llarg de la història, tant en bons moments com en períodes d’alta dificultat, el lideratge del país i el del conjunt dels municipis que l’integren”. Aquesta frase fa molts anys que l’escolto dir al Jordi, fins i tot  quan Barcelona era només la capital progre catalano-espanyola i quan et miraven malament si deies que Barcelona havia de ser la capital del catalanisme. El meu reconeixement al Jordi i a la seva persistència. Per creure que Barcelona és ciutat i capital, marca internacional i referent nacional. Per veure que l’alcalde Trias ha adoptat aquest discurs i que avui és majoritari a l’Ajuntament de Barcelona. Ep, i a més, en Portabella va creure que la capital del país havia de ser també capital antitaurina, amb el valor que comporta haver combatut i derrotat la festa més cruel que avui en dia es practica al món occidental.

També tenia intenció de parlar de la possible doble convocatòria electoral per al 9-N, consulta i plebiscitàries el mateix dia. D’entrada em sembla una bona estratègia sempre i quan les plebiscitàries siguin una roca unitària (ja no sé si una llista única), sense fissures, de tots els partits que defensen el “sí-sí”. Ja no el dret a decidir –que també- sinó el “sí-sí”, és a dir, la voluntat que Catalunya sigui un estat independent. Però he preferit esperar que el president faci el pas, en aquest sentit o en un altre, per parlar-ne. D’entrada, allò que firmin conjuntament Mas i Junqueras em semblarà bé perquè de ben segur que serà bo pel país.

I sense aprofundir en res en concret em menjo l’article sense espai per parlar del judici per l’acció social de responsabilitat que el fugat Rosell va interposar utilitzant la innocent i desinformada assemblea de compromissaris contra la junta del president Laporta. El jutge hi dirà la seva d’aquí a uns dies. Aleshores ja tindrem temps per parlar-ne. Recordeu que des de fa temps, massa temps, hem anat dient que aviat se sabrà tot.