Estem envoltats de pressa, condicionats massa sovint per situacions i compromisos als quals potser mai vam trobar el sentit, perquè els vam acceptar en un automatisme que sols era la incapacitat per dir no, o que va deixar de tenir-lo tant de temps abans que ja no recordem la seva causa. Som un garbuix de nervis per encertar la via venint, com ho fem, a tota velocitat, sense consciència exacta del destí i amb poca capacitat per recordar que potser és avui l'últim dia de la nostra vida.

Aquest estrany procés vital sense present es menja les amistats (creix l'herba en el seu camí i ja no sabem com arribar-hi) i fins i tot de vegades la família. Posa les coses tant al davant que són més importants que les persones i quan ens volem adonar ja no sabem per on tornar a recuperar l'essència.

Ara que arriba a l'estiu per molta gent potser també és el temps de recuperar relacions, de restablir els ponts, de recuperar els contactes i també per dedicar a la família el temps que hem anat robant al llarg dels mesos de feina. Ben cert és que l'oportunitat no hi serà per a tothom. Ben cert és que per a molta gent ni tan sols aquest temps de xafogor i calor és el temps per ser persona, pel fet de viure l'angoixa de no trobar feina, o perquè no poden fer vacances quan la resta en té. I per això els que sí que gaudim d'un mínim d'espai per al descans hauríem de ser més conscients de les nostres riqueses, de les persones que estimem, o de la planta que ens fa companyia i ens demana més aigua que mai, dels nens que cansen tant com embadaleixen, i de les nostres forces i d'allò que tenim.

Per tot plegat vull dedicar aquest meu escrit de primer d'agost a l'Ayax, que va venir de molt lluny per veure'm a la Facultat quan s'acabava el temps de feina i començava el temps de vacances, i jo no hi vaig arribar a temps abans que tornés a anar-se'n. Perdona'm Ayax, perdona la manca de diligència, perdona el temps denegat, perdona les prioritats confoses.
L'Ayax és a més el símbol de tota la gent que em queda enrere entre dia i dia, però que no oblido, que són amb mi com una mena d'armadura d'afecte. Vull que serveixi aquest missatge per recordar a qui llegeixi això els Ayax que pugui tenir a la seva vida, o les vegades que ha posposat l'important per l'intranscendent, o ha disfressat d'excusa una paraula donada.
I tot això val també com a metàfora.