Està bé que els pobles preparin el seu futur en funció de les seves necessitats i desitjos, però és innegable que, en ocasions, un cop de mà extern no ve mai malament. Durant moltes dècades, el poble català s’ha mogut més per dinàmiques reactives que no pas propositives, però ara, quan hem enfilat un camí sense retorn, cal reconèixer que certes manifestacions de líders espanyols ajuden a fer bullir l’olla i, per a molts catalans, els seus estirabots són ingredients picants imprescindibles per a amanir, adequadament, l’àpat a cops tediós de la quotidianitat. No tothom, però, ho aconsegueix amb la mateixa intensitat. És ben cert, per exemple, que les formes de Mariano Rajoy Brey són estèticament toves, mitja figa mig raïm per dir-ho en termes d’horticultura, sense aquell punt de mala llet capaç de desvetllar el mort i qui el vetlla. Res a veure, doncs, amb José María Aznar López que aconsegueix just tot el contrari, amb el mèrit afegit d’assolir-ho sense necessitat d’haver de badar boca. Amb la cara ja paga i només de veure’l ja n’hi ha prou per fer-se una idea del programa de festes amb el qual pensa distreure’ns i endolcir-nos l’existència.

Ara, en la seva croada personal per presentar-se com el nou Cid Campeador de l’espanyolitat, per bé que a peu, sense cavall, fotre de mig a mig el seu antic protegit, don Mariano, i fer que tothom en vegi la tebior ideològica i el capteniment de germaneta de la caritat envers Catalunya, el tal Aznar ha ensenyat les urpes. Ras i curt, ha etzibat que, quan ell manava, això del separatisme ho arreglava en un batre d’ulls: cinc anys a la presó per sedició, al mortal que tingués el coratge de convocar un referèndum. La invectiva directa d’amenaça al president Mas és més que evident i, justament, aquest estil i altres amenaces legals –com ara la que sotjava, des del punt de vista laboral, els funcionaris que haguessin constituït meses electorals en un referèndum- van ser definitives per al fracàs del Pla Ibarretxe. Però ara hi torna, convençut que així posarà la por al cos dels responsables polítics catalans i, sobretot, sobretot, sobretot, quedarà davant del seu país com el primer patriota, un polític amb mà de ferro, un home dur capaç de fer exclamar als seus: “Aznar, aquest sí que...”.

Sense moure’ns de l’àmbit de la política i del PP, Antonio María Rouco Varela, nascut al poble gallec de Villalba catorze anys més tard que Fraga Iribarne, és un altre dels polítics espanyols que conserva aquella capacitat d’irritació tan imprescindible perquè no es marceixin les flors de la vitalitat individual i la capacitat de resposta nacional. Rouco no és, de moment, ministre, ni diputat, ni senador, sinó que en l’estructura políticoinstitucional del Regne d’Espanya hi ocupa el càrrec de president de la seva Conferència Episcopal i arquebisbe de Madrid, que és tan com dir una mena de papa de Roma, però més petit, només d’Espanya i carca una cosa de no dir. El cardenal Rouco ha dit ara  –i ho havia dit ja abans en infinitat d’ocasions- que això de la unitat d’Espanya és un bé moral superior i ha blasmat els qui volen trencar-la, sense acusar-los, de moment, de pecadors. De fet, pecadors prou que en som els independentistes, però no pas, justament, per  aquesta circumstància i posats a informar-nos: per quins motius la unitat d’Espanya és un bé moral? I superior, superior, allò que se’n diu superior, superior en relació a què, eminència reverendíssima?

Tenint en compte que el seu regne no és d’aquest món, crida l’atenció veure com es preocupen tant el que passa en un bocí concret del mapa i com els lligams entre nacionalisme espanyol i catolicisme ranci s’endinsen ja en la nit dels temps. I també com la defensa de la unitat catòlica, com a religió única a Espanya, ha estat inseparable de la unitat nacional espanyola, entenent aquesta com a defensa de la integritat territorial. La història d’Espanya és un exemple magnífic per a veure com, en aquest país, no hi ha lloc per a l’exercici de la diferència i la diversitat hi és perseguida en tots els àmbits. L’expulsió dels jueus, dels moriscos, la Inquisició amb tot de víctimes pel fet de pensar diferent, en són una bona mostra. És molt il·lustratiu de veure com, després de quasi un segle sota domini britànic i francès, quan els espanyols s’annexionen Menorca, el primer que fan, a partir del 1802, és reinstaurar-hi la Inquisició i expulsar-ne els jueus, grecs de religió ortodoxa i algerians musulmans que hi residien i hi convivien amb normalitat... fins que ells van arribar-hi.

En fi, no tinc paraules per a agrair a Espanya haver parit “fenòmenos” com Aznar o Rouco Varela, factors imprescindibles d’estímul, ajut i empenta al nostre procés d’alliberament nacional. Amenaçar amb presó qui vol votar, alçar l’amenaça de repressió davant el desig de democràcia ens va molt bé davant l’opinió pública internacional, per simple contrast amb nosaltres. Sense ells, sense les seves declaracions, sense el canal de televisió de la conferència episcopal espanyola (13TV), sense Intereconomia, sense quasi tota la premsa escrita de Madrid i el que no és Madrid, sense segons quins tertulians, no sols la nostra vida seria més avorrida, sinó que el ritme de la marxa cap a la nostra llibertat seria més lent. Em preocupa, però, una cosa: vés si ara que plega en Rouco –el faran marquès d’alguna cosa?- encara hi posaran un bisbe demòcrata, respectuós amb la diversitat i defensor dels drets dels pobles i de la democràcia com a forma de resolució de conflictes. Francament, fóra un pas enrere que no ens mereixem i un factor d’alentiment de la velocitat a què ara anem, que no ens convindria gens. A veure si em fan cas... Amén.