Ple municipal de Badalona. Aquest dimarts a Badalona, malgrat l’opció de tenir una alcadessa d’esquerres al capdavant d’un projecte de ciutat transformador, Xavier García Albiol va ser votat com a alcalde.

El mateix dels eslògans racistes com “netegem Badalona”. El mateix que va posar l’ajuntament al servei d’uns pocs i que fins i tot el Consell d’Europa va posar d’exemple com a polític xenòfob i racista. El mateix a qui la ex cap de la Fiscalia de Barcelona li va arxivar una denúncia del Fiscal d’Urbanisme per unes ajudes il·legals a l’equip de bàsquet Joventut abans de les eleccions del 21 de desembre. El mateix que ha fet declaracions a favor de les deportacions de migrants i que va liderar una campanya contra un oratori musulmà quan era cap de l’oposició el maig del 2018.

Però el punt transcendent d’aquest dimarts no és qui és Xavier García Albiol. El punt important és que el PSC, després que el seu alcalde hagués de dimitir per un escàndol públic per l’abús d’alcohol i per haver desobeït als Mossos d’Esquadra –que sembla que era un secret a veus però que es va prioritzar no fer res per mantenir l’alcaldia-, va preferir entregar la ciutat al Partit Popular a facilitar que Guanyem Badalona liderés una nova etapa a la ciutat en plena crisi de la Covid-19.

La unitat de les esquerres com a eslògan. I el context no és innocu a l’anàlisi, ja que davant d’una crisi econòmica sense precedents, i amb un discurs a Madrid que lloa a les classes populars, el PSC ha prioritzat que la principal ciutat de l’àrea metropolitana caigui en mans de l’ala més reaccionària del Partit Popular.

Sembla que els pactes de despatx que aguanten la vella política passen per sobre de les necessitats de la ciutadania. Perquè l’alternativa que ofereix el PSC, una alcaldia compartida com a oferiment de darrera hora  sense un projecte polític a desplegar, és posar un element amb la consciència que desballestarà totes les opcions d’acord.

De fet les Comuns fins i tot arriben a demanar a Dolors Sabater que dimiteixi, i justifiquen que el PSC intenti forçar un acord –l’enèsima darrera hora en les negociacions- en què es nega que les assemblees del projecte de Guanyem el ratifiquin –des de quan es negocia qüestionant la naturalesa essencial de l’adversari, i en concret de l’assemblearisme a l’esquerra independentista?

En primer lloc, això és seure a una taula sense voler arribar enlloc. En segon lloc, algú es pensa que si el PSC fos la llista alternativa al PP més votada, cediria l’alcaldia a cap pacte entre forces polítiques o a cap alcaldia compartida? I en tercer lloc, recordem que el PSC regentava l’alcaldia gràcies al suport de tota l'oposició al PP i que, després d’haver de forçar la dimissió de l’alcalde, continua actuant com si fos la primera força de l’oposició.

I, davant de l’evidència, la sorpresa. I és que malgrat estar d’acord amb què Dolors Sabater fos alcaldessa i votar-hi a favor, al ple municipal tant ERC municipal, com els Comuns municipals – amb ampliació a les xarxes de la seva gent que ocupa càrrecs públics –, generen un relat que justifica el PSC i que assenyala Guanyem com a principal responsable que s’hagi perdut l’alcaldia enfront del PP. I el relat, el nou mantra que també sona fa molts dies a Madrid, és que cal posar-se d’acord entre les esquerres i deixar les picabaralles de costat.

Quan van mal dades, quan la crisi econòmica és més cruenta que mai, el que cal fer, sobretot, és política. La política entesa com a dialèctica, on el conflicte és la base i on la contraposició de propostes diferents n’és l’esquelet, encara que a vegades es pensi la realitat des de mirades diferents. El consens per se, la unitat de les esquerres sense més contingut que l’eslògan és l’antítesi del que hauria de ser la dinàmica democràtica. El conflicte per avançar, i la letargia del consens com a manera de mantenir el que hi ha.

Què suposa Badalona? La batalla per l’alcaldia a Badalona s’ha manifestat, al passat ple municipal, com la dicotomia entre dues posicions molt clares: o governa l’ala més reaccionària del Partit Popular, o governa un projecte independentista i d’esquerres. I la realitat sempre és més complexa i plena de matisos, però quan la partida està a cap de carrer, les opcions se simplifiquen.

I, malauradament, si forces polítiques com ERC –encara que sigui en la seva versió municipal corregida hores més tard per la nacional– i els Comuns – sense correcció, ans al contrari – aposten per a un relat de la unitat de les esquerres, és que el fan servir  per justificar el resultat de l’equació. Tot plegat recorda a l’època en la qual Junts Pel Sí intentava arrossegar la CUP al mantra de la unitat, que només es va fer efectiva quan hi va haver una raó concreta per la qual fer política en comú, el referèndum. I és que el consens, la unitat i les categories que neutralitzen el conflicte, només tenen sentit si estan dotades de contingut, si volen dir alguna cosa concreta. Si no, actuen com a elements per apuntalar l’statu quo o, en aquest cas, el manteniment de quotes de poder.

En tot cas, si es vol parlar de quin paper han de jugar les esquerres, que sigui des de la contraposició de propostes i, assumint, que en un context com el del Covid-19 el debat independentista continua sent una de les claus per entendre els moviments polítics, també a escala local. I que el municipalisme transformador, ho ha de ser no només com a denominació, sinó com a model que pensi a generar equips de govern que despleguin projectes i no en la vella dinàmica de les cadires. Que massa sovint falta projecte i sobren cadires.

I això, més enllà d’una reflexió que pot semblar aïllada de la realitat, segurament té a veure amb que Guanyem és un projecte sobiranista, republicà i d’esquerres, que ubica Badalona com a principal ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona al servei d’un país que està en conflicte amb l’estat espanyol per l’autodeterminació. I segurament el mantra del consens tapa aquest detall que, sembla, és més transcendent del que s’analitza.