Aquesta setmana s’ha consumat la moció de censura que ha desallotjat el govern de Guanyem Badalona en Comú, Esquerra Republicana i ICV de Badalona. L’origen d’aquesta moció és una qüestió de confiança presentada per l’equip de Dolors Sabater com a mecanisme per aprovar els darrers pressupostos de la legislatura en lloc de mantenir els anteriors prorrogats. Ara, aquella maniobra ha acabat amb el PSC ocupant l’alcaldia amb tres regidors, i el PP de Garcia Albiol (que en té 10) fent ostentació del seu poder. Una ostentació que va arribar a nivells pornogràfics durant el ple, quan Albiol va demanar un recés de 15 minuts per acabar de pensar-se si hi donava suport o no. Una humiliació més a l’actual alcalde socialista, que va aparéixer com una joguina en mans d’un Albiol crescut.

Aquesta moció és, abans que res, la constatació que el PSC és avui poc més que les escorrialles sense ànima d’una vella maquinària de poder, que intenten arrapar-se com poden a qualsevol espai de poder, ni que sigui fictici. Fa temps que han mostrat de manera desacomplexada no tenir gaires manies a l’hora de fer pactes municipals. De fet, va haver-hi un moment que governaven a Barcelona amb els comuns, a Girona amb el PDEcatT, a Tarragona amb el PP i UDC, i a Lleida amb Ciutadans.

És, diguem-ne, un partit que valora més estar al poder que el contingut de les polítiques que s’hi facin. El cas més extrem al nostre país del que en anglès en diuen un office-seeking party. Però tot té, o hauria de tenir, un límit. El PP de Badalona és un partit clarament assimilable als partits de la dreta radical xenòfoba europea. És l’exemple més reeixit del lepenisme -o salvinisme- a casa nostra. Hi ha, per tant, una diferència qualitativa important, fins i tot amb el PP d’altres municipis. Que un partit que es reclama socialdemòcrata s’hi llance als braços amb aquesta alegria és una irresponsabilitat greu.

Però sense treure ni un gram de responsabilitat al PSC, cal sortir de la zona de comfort ideològic per preguntar-se què s’ha fet malament que ens ha portat a aquesta situació. Perquè aquesta moció és, en primer lloc, una mala notícia per la convivència a Badalona, però també té unes implicacions de país que van molt més enllà de Badalona i que ens haurien de preocupar a tots plegats.

L’emergència d’un bloc municipal compacte al voltant dels partits del 155 és, potencialment, un element de polarització que no portarà res de bo. Una de les peces centrals de qualsevol estratègia sobiranista hauria de ser trencar aquesta lògica i evitar que es reproduís una lògica de blocs que només pot que reforçar el bloqueig i evitar qualsevol hipòtesi de solució democràtica. El sobiranisme és qui hi té més a perdre de la política de blocs perquè fa inoperativa la majoria social que existeix a Catalunya a favor d’una solució democràtica.

Per això experiments com el de Badalona, de governs transversals de progrés social i nacional, eren i haurien de seguir sent una peça fonamental a cuidar amb especial delicadesa. Aquesta mena de governs sovint poden generar contradiccions i sovint no poden ser els governs que voldria la base independentista més militant. Però el país és el que és, i a la majoria de grans ciutats no hi ha una majoria absoluta independentista. Per això, el 2019, caldrà jugar aquestes partides una per una, amb consciència de quina és la correlació de forces a cada lloc i amb habilitat per trencar, i no reforçar, la lògica de blocs.