Passem revista al tauler d’operacions, perquè a fe que el panorama està en el punt màxim de complicació. La partició de CiU té tota la pinta d’haver estat la conseqüència d’un doble error de càlcul: ni Duran esperava “perdre” virtualment la votació, ni CDC creia que l’ultimàtum tindria l’efecte espectacular que va tenir. El resultat fa soroll quan no cal soroll, però aporta dosis irresistibles de claredat. La pregunta de "sí, tot molt bé, però el Duran què?" ja no té sentit. El Duran haurà d’arreplegar forces al voltant de Construïm –seria el més honest—per ocupar l’espai del PP, si el PP a Catalunya hagués estat mai una cosa normal, ja m’enteneu: una sigla dins del catalanisme convencional.

La Llista del President és una bona idea i tindrà èxit si els noms s’ho valen: si realment fa la imatge d’una pinya a l’entorn del castell. Mas continua sent un valor i continua sent de pedra picada. Relegar el seu partit suma. Com era d’esperar, Oriol Junqueras ha fet un "i jo més" i s’ha avançat amb la proposta de llista ERC per la República catalana. Hi té tot el dret però el tempo de la jugada fa presagiar més enveja, més competència i més joc dubtós. ERC ha d’aprendre a no predicar una cosa –complicitat- i fer-ne la contrària –competència salvatge- perquè això li va en contra.

De la CUP, en parlem poc, però serà una peça clau. És qui més i millor pot frenar l’auge de la confusa i confusionària esquerra "espanyolitzant", la que va de Forcades a Podemos, passant per ICV. L’esquerra que prefereix la revolució –que no farà—a la independència –que no li interessa un borrall. L’esquerra que, com ara fa cent anys, vol reformar l’Estat per trobar-hi encaix. La CUP, per contra, sap sumar, sap que el camí es fa entre tots els qui hi caminen, està vacunada contra el neo-lerrouxisme (l”odi a Mas”) i té alguns actius valuosíssims.

Dit això, la tropa està en baixa forma, però res que no es pugui remuntar si les notícies comencen a ser esperançadores. El desànim és un arma a mans dels adversaris.