Aquest cap de setmana, hem dit adéu a mossèn Ballarín. Amb ell, ens abandona la manera més humana d'entendre l'església, i la mirada més desacomplexada i genuïna d'assumir el caràcter nacional català. I els berguedans es queden sense un barceloní que es va endinsar fins les entranyes del carrer major, del rovell de l'ou d'una Berga feta de revolts, matisos i normes no escrites. Des de Queralt, des del castell del trobador Guillem de Berguedà, sobrevolava un territori amb personalitat pròpia, i l'acollia cada cop que un dels seus fills se n'esgarriava. 

Entrar a la sagristia de Queralt era com accedir a un oasi de pau. La llum tènua que s'hi entaforava a migdia, després de missa, era el més semblant al regne del cel que ara mateix deu estar descobrint el mossèn. S'hi respirava una atmosfera mística, però carregada d'humanitat, molt propera, com si fos part de la vida que envoltava Berga i les seves raconades. Enganxada a l'església i a la roca de la muntanya, la casa que havia vist escriure Mossèn Tronxo tenia la porta oberta de bat a bat per acollir amics, polítics, joves amb problemes i a qui fes falta. 

Josep Maria Ballarín era un capellà, i també un patriota. Un patriota en el sentit més obert i integrador del terme. La seva pàtria era una llengua que adorava, però també una honestedat absoluta en la manera d'entendre la vida. I el seu país estava clavat molt endins. Se sentia membre d'una cultura llaurada a base de segles. Una cultura creada als pobles, de manera natural, en les petites coses de cada dia. Una manera de ser, en definitiva, de peu pla. La millor de les Catalunyes, la tenia al cap mossèn Ballarín. Al cel sia.