Quan a un plató de televisió un entrevistat compara la immersió lingüística amb el nazisme el periodista hauria de suspendre el diàleg, fer veure que no ha sentit res i donar-li al convidat l’opció de tornar a començar. El CAC no ho contempla, això? Sí, una segona oportunitat en nom de la decència intel·lectual bàsica. A l’Estat espanyol, però, i molt particularment a cert entorn madrileny, això passa cada dia i ja ens hi estem acostumant. Hi ha països on la banalització del nazisme pot comportar una severa trobada amb els tribunals. Però més enllà dels marcs legals, el pitjor és que visquem en un relaxament ambiental tan profund on qualsevol cretí pugui fer anar aquesta mena d’imputacions sense que passi res en absolut.

Als anys setanta, el cantant francès Serge Gainsbourg va publicar un disc titulat Rock around the bunker, que incloïa una cançó molt decadent, “Nazi rock”. La lletra advertia que “ve la nit dels ganivets llargs” i animava les noies a “cordar-se bé el lligacama” per tal de ballar “el rock nazi”. El tema en movia amb un ritme de rock’n’roll lleuger tocat per cors femenins deliberadament ridículs que anaven repetint “nazi rock, nazi!”. Tot plegat, força grotesc. Però Gainsbourg, jueu, era un nen quan, el 1940, l’exèrcit del Tercer Reich va ocupar París, la ciutat on vivia. Va haver de portar cosida l’estrella de David de color groc que imposaven els nazis, i va fugir amb la seva família, primer a Llemotges i després a altres indrets de França, aquí caic, allà m’aixeco, i amb la por al cos. No sé si m’explico.

Frivolitzar amb el nazisme només pot estar a l’abast dels qui l’han patit i vençut, si és que això és possible. Les ferides encara estan fresques; no estem parlant de la Guerra dels Cent Anys. D’altra banda, qui té l’acusació de nazi, sempre ben histèrica, a la punta de la llengua potser és perquè aquest món, el dels nazis, deu formar part del seu imaginari familiar més natural i secular, i ell sabrà perquè. Gainsbourg podia fer broma de tot allò perquè havia mantingut el seu pols amb el monstre i era aquí per explicar-ho. Els que ara fan anar el mot criminal amb la lleugeresa de la nena que va escopint al terra closques de pipes, són, senzillament i essencialment, una bona colla de burros.