La bandera espanyola que acompanya la “selección” o alguns equips quan juguen contra uns altres pot voler dir moltes coses. Conviccions, sensibilitats, accions o reaccions... Des d’aquell que s’identifica, pacíficament i alegre, amb els colors de la seva pàtria fins al que vol remarcar la intenció explícita de mantenir-la unida contra els intents disgregadors. Bandera festiva o ariet antiseparatista. D’una manera o d’una altra, tot això és “política”, perquè té una incidència en la gestió de sentiments o interessos col·lectius. Tanta “política” fa el que enarbora una bandera espanyola contra els seguidors de l’Athletic de Bilbao o del Barça com el que desplega una senyera estelada per animar els jugadors blaugrana o per reivindicar seleccions esportives pròpies.

Negar una exhibició de sentiments o objectius nacionals és un acte d’autoritarisme. Òbviament, la Generalitat no pot prohibir la presència de banderes espanyoles als camps quan l’equip visitant és el Barça. Ni els crits “Puta Barça i puta Catalunya” que se senten, amb massiva obstinació, cada vegada que el club blaugrana juga fora de casa. Per contra, la Generalitat Valenciana ha perpetrat una maniobra potinera que fins i tot ha arribat al Congrés dels Diputats per evitar que “la política” –és a dir, l’expressió nacional que l’incomoda- no sigui present al Camp Nou. I alguns clubs retiren a la força les banderes estelades de la seva grada quan les intenten exhibir els seguidors d’equips catalans.
 
El desequilibri, doncs, hi és.  N’hi ha que s’han de resignar a l’insult que els persegueix i n’hi ha que volen evitar qualsevol discrepància. N’hi ha que consideren “normal”, “legal” o “constitucional” la seva bandera i que volen prohibir per “desafiant” o “anticonstitucional” la dels altres. Al final, però, la realitat és obstinada i tots aquests símbols i sensibilitats han de conviure en espais compartits. Aquests dies, per exemple, als balcons d’alguns barris de Barcelona han tornat a brotar les banderes espanyoles que només s’insinuen quan juga la selecció de futbol d’Espanya. Al costat de les estelades que resisteixen tot l’any. Els senyors que les exhibeixen no ho fan només per celebrar les victòries del seu equip. Hi ha una voluntat de reivindicar una actitud “política”: l’unionisme. Perquè aquests senyors interpreten perfectament què vol dir una bandera espanyola en un balcó de Barcelona al costat o enfront d’una senyera o estelada. Paciència. Hi tenen tot el dret. Ara, acceptada aquesta connotació “extraesportiva”, allò que no es pot aguantar és que uns altres senyors ens prenguin a tots per imbècils. Tan “política” és una bandera com les altres dues. Tan legítima és l’una com les altres dues. I tan legal hauria de ser l’una com les altres dues.