Que el titular “L’independentisme boicoteja la manifestació unitària contra el terrorisme” estava escrit abans que comencés la manifestació de dissabte, ho podia intuir qualsevol que hagués vist com havia funcionat la brunete mediàtica des de l’endemà mateix de l’atemptat a la Rambla de Barcelona i a Cambrils. Que sigui fals, tan és. Ha estat l’últim intent de provar de pivotar la gestió d’uns fets terribles que el Govern ha portat amb eficàcia i diligència i on el govern espanyol i les forces de l’Estat han anat a remolc.
 
Potser per això els desaires contra els mossos que van començar l’endemà mateix. Potser per això les polèmiques inflamades per una gestió de la crisi que ha donat munició a la catalanofòbia. Potser per això la voluntat de convocar una manifestació que fos una gran mostra d’unitat; i la unitat es pogués llegir com un sostrat polític. Potser per això, els intents infructuosos d’uns dies abans de cridar a assistir-hi sense banderes, per evitar distorsionar la solemnitat del moment. 

Potser, malgrat tot, qui més qui menys ha fet les pròpies càbales dels fets i les controvèrsies que han acompanyat aquests dies tan traumàtics. Potser per això, en la manifestació de dissabte, hi havia una mica de tot: tal com és la societat catalana. I, potser davant del temor que alguns no tinguessin la temptació de forçar la intencionalitat de la concentració, molts dels assistents van acabar per portar-s’hi les banderes de casa. Sí: hi havia milers d’estelades amb crespons negres. Hi havia banderes republicanes. Fins i tot, vaig poder veure alguna bandera d'LGTBI també amb crespó. I banderes del Pakistan. I, segurament de molts altres punts del món. I també hi havia moltes banderes espanyoles. Algunes dutes de casa, de roba. I d’altres de plàstic, de les que es reparteixen oportunament, que tant serveixen per animar a La Roja com per brandar en mítings polítics.

Hi havia també pancartes contra el comerç d’armes. I milers de banderoles blaves clamant un "No tenim por", "La millor resposta, la Pau"  o "No a la islamofòbia". I roses de colors. A l’alçada de la Gran Via, em va avançar pel damunt la pancarta de grans dimensions que denunciava la venda d’armes de l’estat espanyol al règim d’Aràbia Saudita, un dels principals finançadors de l'Estat Islàmic, i una de menor amb el logo que normalment fa servir Societat Civil Catalana –un cor amb dues meitats, una amb la bandera espanyola, l’altra amb la senyera. Tot va passar. No dic ni en total comoditat o aprovació entre tots els assistents però amb tolerància i respecte pels demés. Respectant la llibertat d’expressió. 

Perquè es tractava de manifestar-se contra el terrorisme, en solidaritat a les víctimes i a les seves famílies, en reconeixement dels cossos de seguretat i emergències que van donar una resposta exemplar; per clamar a favor de la pau.
 
Que avui la frustració entre els mitjans espanyols sigui que la manifestació no fos un crit a una unitat que es pogués utilitzar a favor seu –les estelades i els milers de cartells antibel·licistes espatllaven l’objectiu d’atribuir-se-la- és el símptoma més clar del propòsit que es perseguia repartint milers de banderoles espanyoles entre els assistents. Només cal veure la realització que en va fer RTVE. I la que va emetre TV3 per a tot el món. Sí, hi havia estelades, es va xiular el rei –de manera més sostinguda i molt més prolongada del que dura un minut d’himne abans d’una final– i també al president Rajoy. I sí, la immensa majoria del mig milió d’assistents no va extrapolar la manifestació de la realitat política que viu el país. 

I les banderes, en aquest cas, potser hi haguessin sobrat. Les unes i les altres. Però davant el risc de manipular el relat, molts van prendre-les per si de cas. I amb això, qui tenia la temptació de convertir aquell clam en un bany de masses va topar amb un bany de realitat.