La propera fusió de Caixabank i Bankia per crear el "major banc espanyol" significa la quasi finalització d'un llarg procés de centralització bancària. Tal com explica Francesc Cabana en el seu llibre Espanya, un pes feixuc, des de la caiguda del Banc de Barcelona els anys vint del segle passat, el procés de concentració ha estat imparable, rematat de forma implacable durant la crisi de 2008-2012.

Concentrar el poder a Madrid, sigui de la classe que sigui, és el gran projecte d'aquest imperialisme interior que practica tot govern espanyol. El primer resultat, ja el veiem, és la desertització econòmica de Castella. La propera passa serà concentrar a la capital la capacitat de finançament per als projectes més innovadors, alguns a Madrid somien que Catalunya hagi de triar entre la submissió al poder polític de la capital o convertir-se en un bellíssim parc turístic. Com vam veure l'Octubre del 17, aquest domini polític del sector bancari té conseqüències.

Malgrat que és cert que La Caixa encara té la seu central a Barcelona, no podem tenir cap garantia que això es mantindrà gaires anys més. La fusió és un acostament al poder polític de Madrid, que arribat el moment, serà consolidat. La presidència de Goiri és un avís a navegants, i el fet que aproximadament un 20% de les accions del nou banc siguin propietat de l'Estat via FROB, demostra que la nova entitat naixerà sota el control polític de l'aparell de l'Estat. Tenint en compte la crisi que ve, és més probable que aquest control augmenti que no pas que disminueixi.

Un mercat amb menys bancs significa una major dependència del BOE. Després de la fusió, els quatre bancs del sistema coparan un 70% del mercat espanyol, fent-los més dependents que mai del control polític via BOE, així com fent encara més fràgil el sistema, ja que la caiguda de qualsevol d'ells posaria en un major risc la resta i el propi sistema financer.

I clar, menys bancs també vol dir menys competència i pitjor servei. Ho vaig explicar fa 3 anys en l'article Més bancs, més democràcia. Primer per les persones més vulnerables, que perdran oficines prop de casa, desertitzant econòmicament encara més indrets de Catalunya i les Illes (on tant Bankia com La Caixa hi tenien un gran pes i es poden perdre la meitat d'oficines), en una situació ja greu en què el 48% dels pobles del principat ja no tenen ni un trist caixer automàtic. Els 5.000 acomiadaments esperats no auguren res de bo. Com explicava un estudi de la Reserva Federal, les famílies i les PIMEs en seran grans perjudicades, ja que els bancs grans són els que més redueixen el crèdit (i n'augmenten el cost) quan arriben les crisis. Si a més el mercat està en mans d'un oligopoli com és el cas, la falta d'opcions encara juga més en contra dels consumidors.

A Catalunya, de tenir un sistema de caixes diversificat i arrelat al territori hem passat a una situació d'oligopoli bancari teledirigit des de Madrid. Segons aquest estudi del Banc d'Espanya, a les províncies de Girona, Tarragona i Lleida un sol banc ja tenia una quota de mercat d'entre el 33 i el 46% del total el 2016, i a tot Catalunya els cinc bancs principals tenien entre el 82 i el 95% del mercat bancari. La situació és greu i situa Catalunya en la forquilla de 1.800-2.500 punts en l'índex de Herfindhal, l'índex del BCE per avaluar si hi ha un problema de competència bancària.

Tenint en compte els estàndards del BCE (considera que un mercat es concentra excessivament quan el valor de l'índex Herfindahl és de 1.800 o superior) Catalunya té un problema greu de concentració bancària que està a punt d'agreujar-se encara més amb la fusió La Caixa-Bankia.

Arribats a aquest punt, aquest esdevé un problema polític de primer ordre i les forces unionistes, més preocupades de traspassar poder a Madrid que de defensar els interessos dels catalans, no faran res per arreglar-ho, al contrari. Així doncs, l'independentisme té l'obligació d'usar ajuntaments i Generalitat per donar força a la creació de noves caixes d'estalvis o bancs cooperatius, així com per atraure bancs internacionals perquè operin al nostre país. Una altra passa important seria la retirada de dipòsits dels bancs amb seu a Madrid o participats per l'Estat, per part de les institucions i la promoció dels bancs locals i internacionals. Per defensar els nostres ciutadans i PIMEs dels oligopolis que l'Estat està construint, és més urgent que mai treballar per la descentralització econòmica i institucional del país.

Finalment, la fusió és una nova humiliació per als defensors catalans del Pont Aeri. A Madrid no els importa que fem bondat o no, el seu projecte imperial passa per davant d'aquestes subtileses i defensar l'statu quo amb dents i ungles com han fet les elits barcelonines no serveix de res, al contrari porta a la submissió econòmica del país. Que l'única entitat amb dret a vot dins La Caixa que s'oposa a la fusió sigui la Cambra de Comerç de Barcelona, liderada des de fa un any per l'empresariat independentista, explica moltes coses.