Sempre que hi ha destrucció de masses, hi ha una cobertura intel.lectual al darrere. Així ho manté l’historiador francès especialitzat en el nazisme Christian Ingrao, que aquests dies ha passat per Barcelona per presentar Creer y destruir. Los intelectuales en la màquina de guerra de las SS traduïda a l’espanyol per José Ramón Monreal i editada per Acantilado. El llibre és, de fet, la seva tesi, que se centra en l’estudi de 80 intel·lectuals, entre els quals no hi ha noms especialment destacats, però que eren tots gent formada (universitaris, juristes, economistes, filòlegs, filòsofs i historiadors) que es van implicar en els òrgans de repressió del Tercer Reich. En les SS i SD, assassins de masses amb un doctorat a la butxaca. Què els va moure a fer-ho? En parlava amb ell, al Més324, just quan a Brussel.les, la policia havia neutralitzat -vaja, havia abatut- un terrorista que volia atemptar a l’estació central. I Ingrao hi trobava semblances amb el que passava a l’època nazi: aquesta mortaldat també busca excuses i recers intel.lectuals.

És clar que amb mirada actual ens costa d’entendre la fascinació que generava el nazisme per aquells alemanys, que van créixer sota l’efecte de la derrota de la primera guerra mundial. Sota la por de desaparèixer i amb l’estigma de la humiliació. La cerca de la legitimació per executar milions de persones, com va passar amb els jueus, a boca de canó o amb camions de gas, omplint fosses, arrenca en la interiorització del primer conflicte mundial? Doncs segons Ingrao això hi va pesar.

Aquells intel·lectuals es van implicar en el partit i en organitzacions nazis per progressar acadèmicament. Vivien enlluernats per la nordificació germànica, per la puresa de la raça i per construir un imperi, i van fer el pas a l’acció amb la segona guerra mundial. I amb una violència que fa feredat. Especialment en la campanya de l’Est, l’Osteinsatz. Polònia i Rússia, on l’animalització de l’enemic, que era controlat de sota mà pels jueus –aquest era el discurs-, justificava la bestialitat.

"L’espiral de violència", tal com la que descriu un policia austríac que explica, en una carta a la seva dona, com va assumint amb traquil·litat que ha d’anar disparant contra mares i fills, i com esventren d’un tret a l’aire els bebès. I dient que ho feia per evitar que un fet semblant els passés a ells. És a dir, en defensa pròpia. I explica com, després de perdre la guerra, aquests no van fer cap exercici ni mostra de penediment als judicis de Nuremberg. I després de llegir Ingrao, segueix sense tenir resposta, perquè la cultura no ens salva de la barbàrie, perquè la intel.ligència no ens deslliura de la crueltat.

El cas és que aquest llibre m’ha desbloquejat la lectura d’un altre que tenia pendent des de fa deu anys, esperant el moment. Això passa. Es tracta de Les benignes, de l’escriptor Jonathan Littell, traduït al català per Joan Pau Hernàndez i editat per Quaderns Crema. Little és un escriptor nordamericà que escriu en francès i que va rebre el Goncourt per la història de Max Aue. El protagonista té molts punts de connexió amb els intel·lectuals de Creer y destruir: es una ficció que beu d'aquell drama i aquelles actituds, de més de mil pàgines, que arrosega i estira.

També aquests dies s’ha presentat el relat del periodista suís Sacha Batthyany La matanza de Rechnitz. Historia de mi família, (Seix Barral) que narra la bacanal sanguinària de Margit Thyssen. Una massacre que va passar al castell hongarès de la família, on es van assassinar 180 presos jueus el 1945. D'aquest crim també n'ha parlat Elfried Jelinek a L’àngel exterminador, entre d’altres, i que ara fa deu anys Batthyany, ha acabat relacionant amb els seus avantpassats.

Un passat esgarrifós que es llença amb massa frivolitat en el discurs del present. La banalització de l’Holocaust, de tota aquella sang i violència que encara reneix en els grups neonazis, no es pot penjar com si fos una llufa a l’adversari polític. Perquè és massa terrible, i de tant de fer-l'ho servir s’acaba gastant. I perquè al final veiem que, de la mateixa manera que els intel·lectuals van donar i donen cobertura a la brutalitat, la violència creix i es mou amb la mateixa facilitat en els terrenys abonats d'ignorància, on no hi ha pensament.