El passat dimecres, en vigílies de la Setmana Santa estricta, els nostres companys Martí Oliver i Adrià Costa Rifà van recórrer alguns dels punts més turístics de Barcelona per captar el moment i recollir testimonis. La ciutat ja estava a rebentar de visitants. Hi ha menys vols low cost (aquelles ofertes de 5 o 10 euros d'algunes companyies ja són història), però, com si res, el turisme ha tornat a les xifres anteriors a la pandèmia. Fins i tot amb més força.

El sector preveu un estiu massiu després d'una Setmana Santa de rècord. El turisme, que tant ens agrada fer als catalans a altres capitals europees, té coses positives. Facilita que Barcelona sigui ciutat de fires i congressos perquè la dota de la infraestructura i l'atractiu necessari, ens fa més internacionals, i representa el 12% del PIB català en constant creixement mentre el sector industrial manufacturer ha perdut pes de forma accelerada (en mig segle ha passat de representar el 43% al 17% del PIB). Les darreres dades ens diuen que, si al turisme estricte hi sumem el comerç, l'hostaleria i les comunicacions, que en són ultradepenents, és el 26,8% de la nostra riquesa. És una indústria necessària, que explica moltes coses del nostre país i que ens ajuda a valorar-ne encara més els actius.

Deia el mestre Ramon Barnils, referint-se al fet que havíem passat de tenir poques notícies a tenir-ne massa, que tan mort és qui es mor de set com qui es mor ofegat. Dues dades ens ajuden a entendre aquest morir d'èxit del nostre turisme. Diumenge, La Vanguardia publicava una cridanera informació. "Alarma al sector del turisme per la fuga de treballadors", titulaven. Una situació que no s'entén sense la precarietat que, malauradament, fa massa anys que el sosté i que il·lustrava bé aquesta informació de dades de Roger Tugas Vilardell centrant-la en el principal perquè de tot plegat: per cobrar el salari mitjà del nostre país, un cambrer hauria de treballar 14 hores. L'ocupació no passa el pitjor moment i els treballadors busquen altres sectors més ben pagats i amb horaris i condicions menys exigents.

La segona dada arribava de la mà de l'Enquesta de Serveis Municipals de Barcelona. En trenta anys el català ha passat de ser la llengua habitual del 52% dels habitants de la ciutat a només el del 38%. Els problemes de salut de la nostra llengua, davant dels quals ara sembla que tot just es recuperen les polítiques públiques per part de la Generalitat i també de l’Ajuntament, són multicausals. Però el model econòmic és determinant i el turisme, nervi de la nostra economia, hi té molt a veure perquè configura el nostre paisatge social.

Som, doncs, i a l’hora de valorar-ne les negativitats, davant un sector que cal assumir que és socialment deficitari (els sous baixos no paguen pensions dignes i tampoc sanitat i educació públiques de qualitat), que aporta poc valor afegit, que demanda infraestructures i una gestió de recursos com l'aigua —ens aboquem a estiu de restriccions— que poc tenen a veure amb la sostenibilitat, que gentrifica, encareix i despersonalitza els nostres barris, i que emprenya cada cop més barcelonins. Sobre això darrer us aconsello recuperar el reportatge que David Cobo, un dels primers periodistes de la ciutat en detectar el fenomen que, posteriorment, han explicat molts els altres mitjans, va fer sobre les bateries del Carmel i les queixes veïnals.

Atreure el turisme és relativament senzill per a una ciutat amb l'encant i el clima de Barcelona, però gestionar-lo en el context d'unes competències en mans de diverses administracions que difícilment van a l'hora i d'una economia de mercat és molt difícil. Necessita valentia per prendre decisions incòmodes i reguladores abans que sigui tard i això vol dir també consensos institucionals.

Com endreçar el turisme després dels errors estratègics dels darrers anys d'alcaldes socialistes amb els creuers o la concentració hotelera a Ciutat Vella, del desencert de l'administració Trias en temes com la barra lliure als pisos turístics, i de la impotència del govern Colau per limitar-lo serà un dels grans temes de la campanya de Barcelona, que s'intensificarà a partir d'aquest dimarts.

Les posicions són contraposades. Els comuns, ERC i la CUP aposten, amb matisos que no són menors, per posar-hi control amb arguments com els preus de l'habitatge, la llengua o la sostenibilitat, mentre que el PSC i Junts, els partits business friendly, són ferms defensors d'aquesta indústria i dels gremis que se'n beneficien. Hi posen el però que el turisme el volen de cinc estrelles, descentralitzat i desestacionalitzat. Una cançó, la del "turisme bo", que fa anys que entonen les administracions o que sentim a dir a les Balears, el territori més massificat. La realitat del mercat ho posa difícil malgrat els esforços del sector i de les institucions i iniciatives encertades com les taxes turístiques.

Passi el que passi el 28-M, aquest estiu ja no hi serem a temps, Barcelona i el conjunt del país estaran a rebentar, i els empresaris buscant treballadors on sigui i sense massa miraments. Però dels candidats a la capital pel maig cal esperar-ne, pensant en els anys que han de venir, propostes reguladores integrals, eficaces i coherents, i concreció sobre la imprescindible coordinació amb l'administració catalana (fins ara poc proactiva) i l'estatal per fixar un model i gestionar el turisme. És un debat que Barcelona, i el conjunt del país, han de fer i resoldre perquè en pengen moltes altres coses.