Les legislatures en la política catalana s’han convertit en una cursa de resistència que deixa els nostres representats tocats. Ha passat al Parlament en la 2015-17 (per raons òbvies) i sembla haver passat en l’actual legislatura municipal de Barcelona. A un any de les eleccions, les relacions entre els partits del consistori barceloní no poden semblar més desgastades. 

Aquesta setmana n’hem vist l’exemple més clar: un ple municipal on, més enllà de la votació (fallida) de dues de les propostes estrelles del govern d’Ada Colau hem assistit a l’obertura de la veda a la crispació. Portes obertes als retrets, a les males paraules, a les promeses de venjança per “allò que vas fer o vas dir”. Males notícies.

Quan tens un govern en minoria el més normal és que pateixis. Si has entrat amb la promesa de que “ets diferent”, que ho canviaràs tot, que “faràs fora la màfia” ­– màfia: tot aquell qui ha governat/manat abans– i una de les teves virtuts no és el pacte, pateixes més. O potser és que la resta de grups aprofiten que governes en minoria per collar-te i fer veure que no saps pactar per erosionar-te. En el fons és igual, la sensació és la mateixa: no hi ha acord. No s’aguanten. És personal. 

Aquest fet ha posat en safata l’estratègia electoral de Barcelona en Comú: tornar-se a presentar com activistes. Persones que s’enfronten al “sistema”. Quatre anys després de governar, pot tornar “la Colau” que va guanyar el 2015. Ben fet. Presentar-la així és la seva millor arma. Potser, però, cal recordar la paradoxa que existeix en dir que ets antisistema quan no ets independentista i resulta que “el sistema” que ho aguanta tot es diu “estat espanyol”. No és el tema que avui ens ocupa.

Tot plegat ens amaga una realitat: no hi ha cap projecte il·lusionant, de consens, creatiu i renovador sobre Barcelona que estigui arribant a la ciutadania. Sembla que més que projecte estiguem donant voltes a preguntes concretes: tramvia si? Tramvia no? Ho consultem a la ciutadania? Vaja, sent cruels i un punt demagogs: estem en el mateix punt on ho va deixar Jordi Hereu fa vuit anys? Vuit anys! I encara no ens hem posat d’acord? Vuit anys i encara estem amb “tu em vas dir que no sé què un dia pel passadís”. Aquesta és la campanya electoral que ens espera? De debò? 

La guerra judicial endegada per l’Estat i la hooliganització del dia a dia polític ens ha dut on som. Primer de Primària de política: per diferenciar-te bàsicament dius que vols tot el contrari que vol “l’altre”. Dir “jo no sóc aquell” en comptes d’afirmar: “Això sóc jo”. Per què? Potser per por de perdre i haver de marxar a casa a fer allò que feies abans –si feies alguna cosa­–? Per manca d’idees clares? Potser per allò que es diu sempre que perds unes eleccions “no ens hem sabut explicar”. Ah, la comunicació, que n’és de complexa i recargolada, oi?

Un dels fets més tristos (a tot el territori català) és que en els acords de govern el que més es discuteix no és el “projecte” (o projectes) sinó “qui” ocuparà “què”. No només en termes municipals sinó també supramunicipals (diputacions, agències, consorcis...). És a dir, continuem discutint per les engrunes d’una autonomia momificada i mortificada. I a sobre ni tan sols amb alegria. 

Falta gairebé un any. Estem a temps que la campanya per a Barcelona i la propera legislatura no tinguin com a eix central la misèria i les engrunes. I probablement pactar, tocarà pactar-ho tot. Tenim una ciutat en superàvit, uns servidors públics preparats i ben articulats, uns regidors intel·ligents; tenim una ciutat amb un futur per dissenyar i descobrir. Que ens guiï l’ètica. Que brilli la política.