La nit del 9 al 10 de novembre de 1938, el règim nazi va organitzar un pogrom antisemita a diferents ciutats d’Alemanya. Milers de comerços, magatzems i habitatges, centenars de sinagogues, van ser destrossats i cremats. Desenes de persones van ser assassinades i milers van ser deportades. Per un sol motiu: ser jueves.

Aquesta setmana hem recordat aquests fets a Barcelona amb un acte a la plaça del Rei. I ho fem perquè aquella nit de pogrom, coneguda també com la nit dels vidres trencats (Kristallnacht), va marcar un punt d’inflexió. A partir d’aleshores, el règim nazi va exhibir la seva voluntat de prescindir de qualsevol forma d’estat de dret i d’acceptar la utilització de les formes més primitives de violència física i persecució contra la població jueva. Per això, cada 9 de novembre es commemora el dia internacional contra el feixisme i l’antisemitisme.

Sense aquests fets seria difícil entendre algunes de les més sinistres tragèdies civilitzatòries del segle XX: Bergen-Belsen, Dachau o Auschwitz. Tanmateix, aquesta història té arrels més profunds i més propers del que estem disposats a assumir.

A Barcelona, per exemple, els pogroms antisemites van aparèixer molt abans que aquesta paraula d’origen rus fos encunyada. Ja al 1391, de fet, va tenir lloc el linxament més violent de jueus ocorregut a la ciutat. Fins i tot hi ha un carrer, Sant Domènec del Call, que recorda el dia de l’assalt a aquell barri i l’inici d’aquestes matances massives.

Aquesta història és poc coneguda fora de la comunitat jueva. Però va existir. I l’hem de recordar tantes vegades com faci falta. Perquè es va produir després de segles de convivència interreligiosa. Perquè va coincidir amb l’extensió dels pogroms per totes les Espanyes. I perquè sense aquests antecedents seria difícil entendre el que va passar al 1938 i l’antisemitisme que malauradament no ha desaparegut avui.

Fa anys, Primo Levi va deixar escrit que el genocidi és quelcom que “ha succeït i per tant pot tornar a succeir”. Aquestes paraules no es poden banalitzar. Que és el que passa, per exemple, quan termes com “nazisme” o “feixisme” són utilitzats de manera indiscriminada per desqualificar l’adversari, buidant-los del seu sentit originari. Però tampoc podem minimitzar fenòmens que encara persisteixen entre nosaltres. I el que és cert és que en l’Europa d’avui, l’odi, aquell odi que neix de la por i del descontentament social, aquell odi que va enverinar la Barcelona del 1391 o les ciutats alemanyes dels anys trenta, torna a estendre’s.

Les dades d’atacs antisemites arreu d’Europa ens ho recorden. Segons l’Agència Europea de Drets Fonamentals són gairebé 2.000 cada any, i han crescut notablement des del 2008. Si mirem el que passa Hongria, a Polònia o a Alemanya, on una força ultradretana va esdevenir fa tan sols un més i mig la tercera força del Bundestag, són moltes les raons per estar alerta.

Fins i tot a Espanya i a Catalunya, les dades són preocupants. Ja el 1938, el pogrom de novembre va se condemnat fermament per la República, que donà tot el seu suport a la població jueva. En canvi, el bàndol franquista ho va justificar i fins i tot ho va aplaudir.

Per això, quan a Barcelona o València tornen les manifestacions i atacs feixistes, no podem romandre indiferents. Ans el contrari: hem de ser capaços d’activar antídots contra aquest fenomen expansiu. Per reivindicar la vida davant de la mort, el respecte davant de la intolerància. I per construir les xarxes comunitàries i institucionals necessàries per protegir la diversitat i per vèncer l’antisemitisme, la islamofòbia, la cristianofòbia, l’antigitanisme, la LGBTI-fòbia i qualsevol tipus d’odi al diferent.

El repte és gran. Hi ha molta feina per fer; moltes coses a canviar. A Barcelona, vam tancar un focus d’odi i negacionisme com la llibreria Europa. Treballem des de les Xarxes anti-rumors per desfer prejudicis. Ens hem personat i ens personarem sempre que calgui en casos greus de delictes d’odi. I defensem la necessitat d’una llei integral que ens doni més eines que les que contemplen els articles 510 o 607 del codi penal per fer front a aquests delictes.

I cal continuar endavant, treballant també amb les paraules. Perquè molt sovint, la transformació social comença pels mots. Uns mots que poden contribuir a blanquejar els fets. O, al contrari, a denunciar aquells crims que no poden tornar a passar.

A Alemanya, de fet, ja han començat a substituir el suau terme “nit dels vidres trencats” (Reichskristallnacht), per “nit del pogrom” (Reichsprogromnacht). Potser a Barcelona ha arribat l’hora de fer el mateix i de trobar un nou nom pel actual Sant Domènec del Call. Perquè remet a uns fets infames que hauríem d’explicar millor. I perquè construir una ciutat amb memòria es un deure amb  totes les víctimes del racisme i el feixisme i amb les generacions futures.

La Barcelona que ens enorgulleix és la ciutat de pau que clama que no té por. Per això, arran els duríssims atemptats del 17 d’agost, vam organitzar el primer gran acte interconfessional i interconviccional a la ciutat. Per dir al món que l’odi no ens derrotaria. Que continuaríem maldant per ser una ciutat d’acollida, una ciutat refugi orgullosa de la seva pluralitat. També als carrers del Call.