Des que es van adonar que els Jocs Olímpics de Barcelona van ser com una mena de carta als Reis i, que aquests un cop passen, la cosa decau molt i tornes a la rutina. Però ara, d’aquella ciutat només queden els hotelers –que manen molt-, restauradors, gent guapa, disseny tronat i guiris a cor que vols. En els darrers temps o anys hem vist com en un carrer obren una botiga de souvenirs de merda i, en un altre del costat tanquen tots els negocis autèntics que donaven classe i prestigi a la ciutat. En un altre els turistes només emprenyen i, en d’altres la quantitat d’escombraria acumulada, pobresa i exclusió social fa feredat mirar-la.

Les continues corrues de guiris amunt i avall –amb bicicleta o sense- buscant Gaudí per tot arreu de manera obsessiva i, sobretot, una tapa, ha estat el motlle que ha forjat la propaganda oficial d’una ciutat a la deriva. Estic fart de sentir que Barcelona és un “parc temàtic”, quan en realitat ha esdevingut un gran bar caríssim del qual han fet fora del local als nascuts en ell. El model de terra cremada i arrasada pel turisme tronat és el model de tot un país. Barcelona com tants d’altres llocs sap millor que ningú que el seu patrimoni no tant sols és el cultural, el que realment busca el guiri tronat que arriba aquí, és bàsicament el sol i la festa tronada a preu de saldo. Qualsevol intent de sortir d’aquest cercle de foc ha estat massacrat o desmuntat per les polítiques miops que només busquen el benefici a tres anys vista, això sent molt generós. Barcelona està esdevenint una ciutat poc atractiva perquè és igual, és un clon a tantes altres. La “pasta” que genera el turisme és el que importa, és igual que es destrueixi la ciutat històrica, els seus racons meravellosos, els locals emblemàtics.

El seguit de normatives que han posat en solfa i les noves lleis han acabat amb l’essència de pràcticament tot el que era genuí. Amb l’excusa, per exemple, de que els bombers o millor dit, els seus camions no podien entrar pels seus carrers, han destrossat barris i han fet fora els autòctons amb l’esperança de tornar-lo a repoblar amb joves executius bohemis i gent “guapa”. Tot es fa a mitges, la neteja ètnica no es va acabar, amb la qual cosa els anhelats i desitjats “bons temps” mai no han arribat. Qui per exemple, va conèixer aquell Raval i, avui en dia passi per ell, podrà veure quasi bé físicament la destrucció d’una ànima. Paradigmàtica és la història de la Rambla del Raval, aplicant el que van anomenar la tècnica de l’esponja, van començar a fotre a terra diverses illes de cases per construir un enorme passeig. Els veïns d’aleshores ho van denunciar dient que sobretot es tractava d’un moviment especulatiu, que el rovell de l’ou era un hotel d’onze plantes a construir en aquell passeig. L’administració municipal va jurar i perjurar que aquell rumor era totalment fals, que aquell hotel mai es construiria. Van passar uns quants anys i tot semblava controlat, però un bon dia van començar les obres i, avui l’hotel llueix amb tot el seu esplendor.

Barcelona en el seu moment va fer una aposta molt clara. Acabar amb els okupes, autèntic problema de disseny per una ciutat que volia atraure el màxim nombre possible de turistes de saldo. Posar el MACBA –encara que no tingui obra- “allà”. Treure de les Rambles aquells xiringuitos plens d’ocells i bestioles diverses. Arreglar sempre que faci falta el Passeig de Gràcia. Posar moltes bicicletes... I, sobretot, que tothom sigui cambrer. Tota la resta no compta.

Probablement moltes coses van gestionar-se molt malament, però el Raval insalubre, les putes, les màfies diverses, les drogues i la marginalitat no eren acceptables ni com a escenari per a les idioteses canalles dels petits burgesos. Però ara en aquests moments, qualsevol dissidència del discurs oficial esdevé com una heretgia manifesta. Barcelona t’ha d’agradar per collons. Fa unes quantes dècades cert intel·lectual (no, no era ni el Joan B. Culla, ni el Xavier de Bru i de Sala) va dir que Barcelona era el Titànic, poc abans que la ciutat comences a ser reconeguda com un lloc on la renovació urbana, cultural, creativa i multicultural, ja tenia un cert prestigi.

Potser l’únic aspecte positiu d’aquesta inacabable travessa del desert que estem patint sigui disposar de la sempre interessant oportunitat de presenciar a primera fila i en temps accelerat, la caiguda de tot un sistema polític caduc, això sí, amb el gran inconvenient de no saber fins quan durarà el malson, què o qui el substituirà, i en especial, com ho faran. No sóc massa optimista, però això ja és un problema meu.