Jordi Hereu acaba de demanar el vot als independentistes. Com que tot pot dependre d’uns quants milers d’electors poc o molt confusos, perquè les enquestes dibuixen una tendència a la recuperació del vot socialista, tant se val lluç que llobarro. Afirma el candidat del PSC que ell és “federalista”, una estranya tribu amb més moral que els apatxes xiricahues, que encara protesten perquè l’operació que va permetre als Estats Units acabar amb Bin Laden va rebre l’apel•latiu guerrer de Gerónimo. I malgrat aquest federalisme confès i absurd, Hereu demana la complicitat sobiranista. La mateixa que tant va agredir durant la consulta de Barcelona, negant-los el pa, la sal i els locals. Primera contradicció.
Xavier Trias continua proclamant-se “socialdemòcrata” i “més d’esquerres” que Hereu. Aquesta definició és sincera. Trias se la creu de debò, l’adscripció que el situa en un càndid centre esquerra, més a l’esquerra, no cal dir-ho, que la majoria de dirigents del PSC. O és que Pere Navarro, Manuel Bustos i Àngel Ros són més d’esquerres que la majoria dels candidats convergents? Tot i que avui dia sigui tan difícil determinar què són conillers i què llebrers, cal concedir a tothom el benefici del dubte i Xavier Trias podria acabar, en efecte, fent una política a Barcelona més d’“esquerres” que la que ha perpetrat Jordi Hereu, que ben bé no se sap què ha estat, què és ni que serà. Potser el punt fosc en tota aquesta competició de nous, vells, presumptes tots, “progressistes” és que una part, només una part, de l’electorat de Convergència i Unió no se’n sent tant i se situa més còmodament en posicions que convencionalment rebrien el nom de conservadores. Segona contradicció.
Després d’haver-se tirat totes les andròmines de les golfes al cap, Jordi Portabella i Joan Laporta combreguen junts. Esquerra Republicana en va dir de l’alçada d’un campanar laic, de Solidaritat, en la darrera campanya electoral. “Populistes” o “dretans” van ser els apel•latius més dolços. Solidaritat es va presentar a les eleccions del Parlament constituïda com una claríssima alternativa a tots els errors i pecats republicans. Amb un líder que ara fa de comparsa del candidat d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona. Tercera contradicció. N’hi ha moltes més. Barcelona, plaça confusa. I encara n’hi ha que s’estranyen després quan a les enquestes els polítics solen quedar ben trinxats!