A finals dels 80 Barcelona era una ciutat gris que, rambles avall, semblava precipitar-se desbocadament cap al mar. Més enllà de les postals acolorides i amables de la Sagrada Família o del Tibidabo, de les floristes de La Rambla, hi havia la ciutat dura. La ciutat assetjada pel ‘cavall’, la de les carteristes i els atracaments a Ciutat Vella, la de la misèria disseminada en un grapat de barris del centre. Alguns punts com la Plaça Reial i els carrers dels voltants, resultaven especialment conflictius. Drogues, prostitució, robatoris, brutícia... Durant l’era olímpica, i això malgrat els nombrosos canvis que es van produir, la ciutat encara va haver de patir la plaga dels skins heads que durant molt de temps van terroritzar tothom. Amb tot, Barcelona mai no va ser però, ni ho és ara tampoc, el Xicago dels anys 30.

En termes generals, és una ciutat segura tot i que determinats mitjans de comunicació, una vegada més, han venut que vivíem un apocalipsi. D’acord amb aquest relat, cada incident s’ha magnificat fins al fàstic. L’extrema dreta es qui més profit n’ha tret de la situació. La marquesa Cayetana, fent-se ressò d’un engany difós per Internet, ha demanat que la policia ocupés Barcelona per a garantir el repartiment de les empreses de paqueteria. El Fuman-Xú que habita els laboratoris secrets d’Albert Rivera, ha elaborat un argumentari pels seus portaveus en què es presenta Barcelona com un camp de batalla de samurais fora de la llei. Vox ha anat un pas més enllà i, a banda de remoure el veïnat, ha culpat directament Colau de "patrocinar los robos y apuñalamientos" exigint alhora l’expulsió de la "gentuza". Escoltant aquests rasputins oportunistes i irresponsables un podria tenir la impressió que Barcelona cal sortir al carrer armat amb una Kaláshnikov i un parell de bombes de mà a la faixa.

El cas és que el ball de bastons ha estat considerable i que el problema de la seguretat, unflat a consciència, ha fet de cortina de fum darrere de la qual s’han ocultat altres problemes molt greus, com ara, el de l’habitatge.

Com sigui, tot en aquesta funció de ‘Barcelona en el caos’ ha estat un despropòsit. Se’n va un pam de donar la raó als incendiaris de torn a amagar-se o, pitjor, a marejar la perdiu donant la impressió que no es sap ben bé què fer.  Amagar-se, vull dir, com va fer Colau en un primer moment. Marejar com va marejar el regidor Batlle. En moments de turbulència cal donar la cara, parlar de forma clara i entenedora.

Certament, a la última, l’alcaldessa ha acabat per sortir del seu amagatall encara que ho ha fet exclusivament per a culpar a la Generalitat del desficaci. No és la primera vegada, ni serà la última que la líder que havia de salvar Barcelona de totes les plagues d’Egipte es reconeix públicament impotent per a dur a terme la seva visionaria missió. Segur que no pot fer res més? Altrament, la Generalitat no ha estat millor. Per cert, què se n’ha fet de Valls?. I de Collboni? És evident que s’han apartat de les flames -com Colau, inicialment- ara que s’asseuen a la taula del repartiment.

En fi, no passa res. En pocs dies la inflamació turística baixarà, afluixarà la feina per als carteristes, alguns expedients policials i judicials avançaran una miqueta, Buch enviarà uns quants mossos a patrullar i la majoria dels guàrdies urbans tornaran de vacances i s’escamparan per tots els carrers. Els mitjans, especialment els espanyols a ultrança, s’aniran oblidant dels pispes de Barcelona i es centraran de nou en Torra "el pària" -Cayetana dixit-, en els espies lingüístics dels patis de les escoles i en ves a saber quines malifetes republicanes. Tot plegat, el caos deixarà pas a la rutina dels afers ciutadans, fins la pròxima acalorada, és clar.