Els judicis dels presos polítics i l’ambient electoral de les municipals coincidiran. La gent independentista viurà un altre moment estrany: unitat clara en favor de les dones i els homes acusats per la justícia espanyola i competència entre projectes que volen governar pobles i ciutats, començant per Barcelona; ara com ara no sembla que es produeixi una confluència dels partits independentistes sota una única candidatura, ni a la capital catalana ni a la majoria de poblacions importants del país. Anormalitat i normalitat, dos universos paral·lels que tenen poques connexions reals, malgrat la retòrica imperant.

Els alcaldes que no ho hagin fet malament, tindran molts números per repetir, és una llei coneguda que es pot comprovar arreu. El votant, si no està descontent, tendeix a mantenir el que hi ha. Això val per a totes les opcions. A Barcelona, l’aparició de Manuel Valls és un factor disruptiu que posa en guàrdia la resta d’actors i que obliga a repensar estratègies i discursos. La previsible polarització Colau-Valls afavoreix els comuns i suposa un repte per als partits independentistes, que hauran d’emetre missatges que tinguin en compte aquesta circumstància. A la vegada, és segur que ERC i el PDECat pretenen arribar també a votants no sobiranistes, que puguin fer un vot útil en termes estrictament locals. És exactament el mateix que Valls intenta provocar des del camp contrari, per això posa una mica de sucre a la taronja àcida que ofereix.

Si la campanya de Barcelona gira de manera predominant sobre el debat independentista, Valls ho tindrà molt bé per concentrar el vot unionista, en detriment del PSC i del PP. Si, en canvi, la campanya barcelonina gira al voltant de la gestió i dels problemes del dia a dia, els estrategs de Valls hauran d’esforçar-se més, però el paracaigudista també té un bon pla en aquest cas: aspirar a concentrar el vot dels que anhelen fer fora Colau de l’alcaldia, sempre i quan no generi un rebuig frontal en els votants catalanistes cansats dels narcopisos, la inseguretat, el top-manta, el turisme de baixa qualitat i els experiments imposats paternalment als veïns. Candidat de l’espanyolitat i/o candidat de l’ordre, vet aquí el programa modular de Valls. El segon -que passa per amagar Rivera- és el que agrada més algunes elits.

Què farà Ernest Maragall des d’ERC? Què farà Neus Munté (o qui sigui) des del PDECat (o JxCat)? Ho desconec. El Tete Maragall té la ciutat al cap, però tot ha canviat molt des de l’època daurada del maragallisme. Els convergents mai han acabat d’entendre la complexitat de la capital catalana i, quan van governar, van ser víctimes d’un excés de confiança i d’una manca de nas per detectar els malestars menys evidents. Tot això és paradoxal si tenim present que Barcelona és la peça essencial que evita que, entre el segle XIX i el XX, Catalunya acabi sent com Occitània. És a dir, el catalanisme esdevé un moviment polític modern perquè té al darrere una gran ciutat, perquè juga fort allí on esclaten totes les contradiccions i energies de l’edat contemporània, des de la lluita de classes fins les avantguardes artístiques, passant per diverses realitats que modifiquen completament idees i actituds.

El sobiranisme vol lluitar per dirigir la ciutat i, per tant, ha de fer caure Colau, però no pot fer-ho de la mateixa manera que ho farà Valls. Sobretot perquè, en el cas d’ERC especialment, ha de contemplar de manera seriosa la possibilitat de suma i col·laboració amb els comuns si, l’endemà dels comicis, toca barrar el pas a un Valls amb un resultat millor del que tothom esperava. Una suma que podria necessitar -tot és obert- d’altres forces, cas dels postconvergents (amb qui els comuns no volen cap mena de tracte) i dels socialistes (a qui encara pesa massa el suport al 155). Si no canvien molt les coses, cal afegir que tota decisió a la capital catalana hauria de tenir el vist-i-plau de Junqueras i de Puigdemont, en un context que no seria menys complicat que el d’avui.

Mentre la correlació de forces sigui la que és en aquests moments, els partits independentistes estan obligats a observar els comuns com un interlocutor imprescindible per evitar quedar tancats en la política de blocs, bo i més quan la CUP és un actor que no es mou segons la lògica d’ERC i el PDECat. Això vincula estretament la sort del Consistori barceloní i la sort del Parlament de Catalunya, llevat del cas -improbable no impossible- que el president Torra decideixi convocar noves eleccions mentre fem la castanyada.