En els darrers anys la dita “qüestió basca” ha perdut interès per a molts catalans. No només per als catalans. També a Espanya Euskadi ha desaparegut de l’epicentre catalèptic. El nacionalisme espanyol i l’opinió pública que vertebra han triat Catalunya com a referència maligna. I és a Catalunya i als catalans que hi dediquen totes les energies, la tinta i la saliva. L’anunci d’alto el foc definitiu d’ETA només va alterar aquesta tendència uns quants dies. Són diverses les causes que poden motivar aquest desinterès. Potser el fet que un govern socialista, amb el PP com a suport i contrafort, ja no es considera maligne i, per tant, digne d’atenció i prevenció. Potser és que les tres darreres dècades havien provocat una saturació que ara passa comptes. Potser també, i evidentment, el fet que no hi hagi atemptats ni segrestos etarres desfocalitza l’atenció de les càmeres. Però, sigui com sigui, ara Euskadi no desperta tantes passions ni tantes ires.

Però el fet que no els mirin no vol dir que no facin. Euskadi ha estat al centre tots aquests darrers mesos d’intensos debats en el poder judicial espanyol. En les altes instàncies de la judicatura, s’hi ha imposat la decisió dels “progressistes” contra la intransigència dels “conservadors”. D’aquesta manera, l’esquerra abertzale finalment ha aconseguit que se’ls tracti pel que diuen i són ara, més que no pas per la imatge que alguns en tenen o per les intencions que els atribueixen. Batasuna, com a col·lectiu polític sota el nom que triï en cada moment, és una opció política legal i només les conductes delictives individuals generen l’acció de la justícia. Això vol dir, de fet i per ara almenys, la liquidació de la Llei de partits, que, com tothom ha pogut comprovar amb la pràctica, és una llei injusta perquè va ser aprovada amb un únic objectiu. Encara ara algun demòcrata espanyol sincer deu esperar que els tribunals il·legalitzin la Falange o España 2000...

Hi ha hagut també moviments interns importants dins ETA. Discrepàncies i dissidències que no han estat ben analitzades. Tant a favor de mantenir la pau com de tornar a la violència. I hi ha hagut, igualment, alguns canvis poc perceptibles en la política penitenciària del govern de Mariano Rajoy, malgrat totes les intransigències cantades i proclamades pel Partit Popular. Decisions en política penitenciària tot just insinuades, però que han estat grollerament denunciades per la premsa reaccionària més radical.

I finalment hi ha hagut els darrers sondejos d’intenció de vot. Segons l’últim Euskobaròmetre, si aquests dies es convoquessin eleccions, el PNB obtindria entre 23 i 24 diputats; Bildu n’aconseguiria 22; el PSE seria la tercera força política amb 17, i el PP s’hauria de resignar a sumar-ne només 12. En les darreres eleccions Batasuna no s’hi va poder presentar i els seus dirigents van reclamar els diputats que corresponien a un vot nul de gairebé el 9 per cent. És a dir, 7 escons. Les altres forces integrades dins la denominada esquerra abertzale –Aralar, Eusko Alkartasuna i Esker Batua– van obtenir-ne 6. La gran novetat de les darreres enquestes, doncs, és l’augment dràstic d’intenció de vot atribuïda a la nova Batasuna, que concentra el de totes les altres opcions radicals i l’augmenta de manera més que considerable.

Cal tenir en compte, a més, el sistema de composició del Parlament basc, que és territorial. Cada circumscripció hi aporta 25 diputats. Les actuals previsions, aplicades a votants i no a territoris, donarien una amplíssima majoria absoluta al nacionalisme basc. Ni que no sigui així, PNB i Batasuna sumarien en unes hipotètiques eleccions convocades demà 46 diputats d’un total de 75. Una majoria prou ampla per proclamar la independència o convocar un referèndum. L’esquerra abertzale ben segur que es decanta per una d’aquestes dues opcions. I el PNB? És el nacionalisme moderat basc qui hi pot decidir. Catalunya no mira obsessivament cap al País Basc de fa temps. I ben bé que fa. La basquitits crònica havia esdevingut una malaltia absurda entre catalans. Però potser en els pròxims mesos pagarà la pena seguir-los una mica més.