Fa poc s’ha celebrat el Congrés de la part del PP que té la seu a Catalunya. Per a qui, com jo, en un cert moment va pensar possible un gir copernicà d’aquesta formació i, per tant, la seva ubicació en el centre del sentiment català, substituint d’una vegada la rovellada peça que la UDC de Duran continua fent girar des de fa dècades, és obligat mirar enrere i recordar aquells 4 i 5 de juliol de 2008, quan uns quants sonats ens vam avançar als temps, reclamant una regeneració política que ara clama arreu i amenaça desbordar-se.

Desprès han vingut rebels (o menys) a variades formacions polítiques, tot i que excepte en el cas de Cascos (per marxar i aconseguir fer via pròpia) o en el de Rosa Díez (que s’aixeca sobre el no res gràcies al recolzament incondicional i desproporcionat d’un gran mitjà de comunicació) la resta ho ha fet sempre a l’empara de l’aparell del partit i sense que aquest faci altra cosa en la derrota que destinar-los al paper de soldat (amb sou) ras.

Després vam veure també com part dels protagonistes d’aquell desafiament a les enquistades i fossilitzades ànimes que governen el PP giraven cua, tornaven per raons diverses a la casa criticada, marxaven a altres formacions de dubtosa harmonia amb el que defensàvem aleshores o s’acomiadaven, al menys per ara, de la política activa. Què fou, doncs, el que vam compartir aleshores? Si no era la idea, què? O si la idea no era tan ferma com pensàvem, què? Què compartíem?

Compartíem el batec, compartíem l’esperança, l’alegria boja de saber que no teníem por, perquè el resultat era el de menys, i que per tant teníem la seguretat que cada cop que això passés es tornaria a produir el miracle i aleshores tot seria possible.

Per què dic això ara? He estat sempre de l’opinió de què tot el que funciona és millor no canviar-ho. Aquesta és la màxima del conservadorisme i jo la comparteixo. Però només ateny al que funciona, sigui el cor o el cervell. Ni un ni altre semblen tenir solució en el gran organisme que ha estat Espanya. Mig mort, sense esma ni consciència de ser, tenallat entre voltors externs i mediocritat autòctona al timó, es desmanega. Ho han fet tot el malament que han pogut, i ja no il·lusiona, perquè ja sabem que no s’estima els seus pobles, sols estima el poder. Arriba el moment d’un altre bategar col·lectiu, on no poden ser protagonistes les velles glòries d’antuvi, embasardides per dècades de vida dependent, acomodades entre la caixa de cabals i el teatral gest de disgust.

Li cal a Catalunya el nostre sentiment d’aquell surrealista congrés popular de 2008: l’honor és l’únic alè que no es pot perdre, allà rau la llibertat i els mentiders ho saben.