El 25 de juliol de 1992 vaig ser un dels privilegiats en assistir a la jornada d'inauguració dels Jocs Olímpics que acollia Barcelona. Jo era un marrec i això dels símbols era quelcom que em fascinava. A casa la història de Catalunya feia aroma de Joan Reglà i Ferran Soldevila. A casa érem catalans de Barcelona. Érem "gent normal", vaja. Així doncs, a mi els Jocs Olímpics em van portar de nou la cosa espanyola, per molt progre que fos. Sabia que l'alcalde era Pasqual Maragall, que el president de Catalunya era Jordi Pujol i que el Barça era de Josep Lluís Núñez.

Amb el temps no entenia com era que això del federalisme no funcionava. El que m'havien explicat a l'escola i a l'institut no em quadrava. Vaig arribar a la universitat amb el cap ple del marxisme (del que mata, no del que fa riure) i no entenia com no anava ni amb rodes això de la plurinacionalitat ni del catalanisme ni res de la cosa internacionalista. Fins i tot quan el tripartit va separar les aigües vaig pensar que mira, que començaria un socialisme de mil anys i que tots viuríem en harmonia "zapateril". No era la meva idea però pensava que arribava aquella bona nova que vaig descobrir pels Jocs Olímpics que em van despertar del somni de la infància.

Sé que llavors vivia en el planeta piruleta i que Garzón torturava presos polítics i que tot allò que veia per la tele era molt més fantasiós que no pas el Cobi. Avui vivim amb el ministre d'Hisenda demanant a la Generalitat que justifiqui 6.000 euros i que cada setmana passi comptes. No és una qüestió de diners. Com no ho és Sixena o la llei de la pobresa energètica, les carreteres i vies abandonades per Fomento o d'altres i d'altres ofenses. Fa temps que s'ha acabat aquella història d'amor que fa 25 anys ballava al ritme de Los Manolos i amb la veu de Constantino Romero: tot metàfores de la Catalunya mixta que era una Catalunya sola i que avui se sap adulta.

L'any dels Jocs Olímpics el TGV va unir Sevilla i Madrid. Llavors Barcelona va descobrir la ciutat que bullia dintre seu, i també va tenir temps per obrir-se a un país que sovint no ha estimat prou. Va ser la darrera oportunitat per Barcelona per no morir ofegada en les contradiccions de les novel·les de Juan Marsé (poc amic del referèndum sembla ser) i de Manuel Vázquez Montalbán (què diria ell de tot això?). Barcelona, sigui per qui sigui, va prendre el seu tren. I ara està a punt de morir d'èxit, de fer implosió. Però ha decidit ser el què vol ser: alerta barcelonins!

Catalunya encara no ha decidit: 2017 i què hem de fer? De debò, totes les eleccions autonòmiques mereixen respecte i legitimitat. Ara bé, ara estem parlant del que estem parlant. Que Yoko Ono estigui a favor del referèndum personalment quasi em tira enrere, però l'hora és greu i no estem per matisos. Que la CUP vol ser la mare/pare de la criatura? Doneu-li el llibre de família. És igual. El 2 d'octubre és el moment de ser Antonio Rebollo. És el moment de tirar la fletxa i, com a mínim, apuntar al peveter.