La Fundació Campalans del PSC ha demanat al partit que encapçali la minoria catalana proEspanya per tal de no cedir alegrement aquest espai al PP. És de pura lògica. El PSC ha de decidir, i de pressa, si serà o no bel·ligerant contra el projecte d’independència. Si el PSC creu que el bon projecte és quedar-se dins d’Espanya, recuperar l’Estatut sentenciat pel Tribunal –el que Alfonso Guerra va deixar com “una patena”- i parlar de federalisme en to retòric, jo no hi tinc res a dir.

No estic fent caricatura: un projecte polític és la configuració, des del present, d’un futur. I necessita un coixí social sobre el qual assentar-se. El PSC, durant dècades, va compaginar el projecte proespanyol amb l’acord de mínims del catalanisme que, per resumir, se centrava en Estatut més immersió lingüística. El PSC va dur aquests dos punts a (per entendre’ns) la població metropolitana, la que vota PSOE perquè està immersa en un imaginari espanyol. En aquest sentit el PSC va contribuir a pastar l’ideal català d'“un sol poble”. També hi va contribuir la moderació, en tots els terrenys –i això inclou el lingüístic i cultural-de l’altra part, la que (per entendre’ns) vota CiU. El país “era” això.

El mapa ha canviat, perquè hi ha passat per sobre, o per dins, el tsunami de la independència, que també s’ha escolat per les escletxes metropolitanes. És un projecte de futur: obert, transformador, promissori, engrescador. El PSC té tot el dret a quedar-se’n al marge. Ara bé: que no parli de fractura social si té al cap d’atiar l’espanyolisme latent d’una part de l’electorat, com ja va fer el PPC en temps estatutaris. Si jugues la carta de l’enfrontament, la factura de la fractura –amb perdó per la rima- te l’has d’apuntar al compte.

Mentre la disputa sigui d’arguments, benvinguda sigui: el debat ens enriqueix. Però que sigui lleial. Un conspicu “sociata” catalanista em preguntava què feia, la seva gent, davant l’activitat de l’ANC. I li vaig haver de contestar: “són els que arrenquen els cartells”.