La tornada de Marta Roviradesprés de sis anys d'exili representa una victòria indubtable per al moviment independentista, que dona sentit a tot el que s'ha fet durant set anys, però no podem oblidar que encara n'hi ha que no poden tornar, i que centenars de víctimes de la repressió de l'Estat encara són perseguits.
La llei d'amnistia, la peça central de la negociació per permetre la governabilitat d'Espanya, de moment ha resultat en el doble de repressors amnistiats que de reprimits. El capteniment de la Justícia no pot ser una sorpresa per a ningú, i és evident que és un factor amb el qual Pedro Sánchez comptava de bon començament.
L'estat espanyol no ha canviat de parer respecte dels drets dels catalans, i els retorns que hem vist són fruit d'errors judicials més que no d'un canvi de política. La impunitat amb què treballa l'alta judicatura espanyola ha provocat una equivocació que ha pogut ser explotada per les defenses, però és alhora una evidència de la repressió que persisteix i s'adapta a les circumstàncies.
Els partits independentistes, després del fracàs de l'embat d'octubre de 2017, han apostat per obrir una nova negociació amb l'Estat, que l'ha acceptada a contracor, forçada per una aritmètica parlamentària endimoniada. De moment, els resultats són més aviat esquifits. L'Estat escanya més que mai Catalunya amb una infraexecució pressupostària superior encara a la dels governs del PP, el català a Europa s'ha diluït en l'entramat burocràtic comunitari i la inacció espanyola, i la transferència de les competències en immigració ha quedat en no res, com s'ha vist aquesta setmana amb la distribució dels menors arribats a les Canàries.
El desig de Salvador Illa encara ens pots deparar més cessions de les que semblen molt potents quan s'anuncien però s'esvaeixen com sorra entre les mans quan es concreten. Com el traspàs de Rodalies, que acabarà en un consorci controlat per l'Estat, més o menys com ara. O el finançament, que pot acabar amb una fórmula on recaptem tots els impostos sense decidir-ne el destí.
La repressió no ha acabat, i el camí cap a la independència i la justícia social s'albira encara llarg i feixuc. La unitat independentista ha de reforçar-se, no només per als que han pogut tornar, sinó també per als que encara esperen justícia. En aquest sentit, el retorn de Rovira és un recordatori dels que segueixen lluitant des de l'exili, de la feina que encara queda per fer i de la comprovació que la idea de l'Estat sobre què ha de ser Catalunya no ha canviat ni canviarà, ocupi qui ocupi la Moncloa.