Segueixo in situ les eleccions britàniques des de 2010, quan els conservadors van tornar al poder de la mà de David Cameron, el mateix líder que va dinamitar la política del Regne Unit amb el referèndum del Brèxit sis anys més tard. He assistit a l’espectacle curiós de veure com durant més d’una dècada les victòries conservadores se succeïen alhora que l’estat de benestar era desmantellat per una austeritat mal entesa, la influència internacional s’evaporava per l’abandó d’Europa i la credibilitat de la classe política era destruïda per les mentides del Brexit.
Arribem a 2024 després d’un vodevil de portes que s’obrien i es tancaven al número 10 de Downing Street. Festes il·legals en plena pandèmia, primers ministres consumits per la seva incompetència o sacrificats pels seus propis col·laboradors, i una economia, un sistema sanitari i una educació pública en estat ruïnós, per les rebaixes d’impostos als rics que han obligat a retallar la despesa social fins a nivells inaudits.
La promesa era que amb el Brexit tornarien milers de milions de les butxaques dels buròcrates de Brussel·les. Boris Johnson va recórrer el territori amb un bus amb una retolació enorme que detallava els milions que cada dia tornarien a la Gran Bretanya per millorar la salut i l’educació. Tot era una gran mentida i avui el Regne Unit és més pobre i més inestable. També van prometre que amb el Brexit es recuperaria el control de les fronteres per aturar la immigració il·legal. El resultat ha estat la marxa de centenars de milers de treballadors comunitaris necessaris per fer funcionar l'economia i l’arribada rècord d’immigrants il·legals que creuen el canal des de França.
Dijous els conservadors van pagar el preu de 14 anys de polítiques nefastes. La desil·lusió dels seus votants és absoluta. Els laboristes igualen els grans resultats del New Labor de Tony Blair, liderats per un exfiscal general que va brillar en perseguir casos sonats de corrupció i que ara rescata el partit del fang en el qual el va enfonsar l’antisemita Jeremy Corbyn.
Elinor Goodman, periodista i editora política del Channel 4 britànic durant 30 anys, em comentava una tendència que s’escampa arreu, un canvi radical. La premsa no ha pintat res en aquesta campanya. Al Regne Unit, els diaris decidien eleccions amb les seves portades i editorials. Els candidats ni s’atrevien a presentar-se sense besar abans l’anell de Rupert Murdoch. En aquest 2024, la premsa ha intentat jugar el mateix paper, però l’electorat ha passat d'ella olímpicament. S’ha informat sobretot amb pòdcasts, de periodistes reconeguts i de periodistes independents. En algunes circumscripcions han aparegut candidats independents sense cap estructura ni suport que han fet campanya amb zero euros, només amb vídeos a Tiktok i Instagram, i han desplaçat els partits tradicionals.
Un mot resumeix la política actual a la Gran Bretanya, a Europa, a Catalunya i al món: volatilitat. "El món és avui un lloc volàtil", ha dit Keir Starmer davant el 10 de Downing Street en el seu primer discurs com a Primer Ministre. Els electorats es mouen per tot l’espectre polític sense cap recança i poden passar d'una majoria absoluta conservadora en 2019 a una majoria absolutíssima laborista en 2024. La fidelitat en termes polítics és una cosa del passat.
Un altre fantasma conegut a Europa també es fa present a la política britànica. Els resultats inesperats de Reform UK, el partit d’extrema dreta de l’inefable Nigel Farage, que tot i obtenir només quatre escons, s’ha apropat al 15% dels vots. Els populistes es col·loquen en una situació immillorable per tenir protagonisme en el parlament britànic i menjar-li terreny als conservadors. Reform UK va quedar segon a moltes circumscripcions, per davant dels conservadors. Sense els vots capturats pels de Farage, els conservadors haurien retingut dos terços dels escons perduts i avui la fotografia seria diferent. Com ha passat a Itàlia, a França –i va en camí també a Espanya– l’extrema dreta reemplaça i ocupa l’espai de la dreta tradicional, amb totes les implicacions polítiques que això comporta.