Per motius que no venen al cas, vaig marxar del barri fa gairebé vint anys. A un altre barri, d’una ciutat francesa. A l’altre barri, com qui diu. Vint anys és molt. No feu cas del tango. És més d’una generació. Una degeneració. El barri ha degenerat molt, se sentia aquests dies pel barri, platejat per la lluna. El barri és la Creu de Barberà. Quina creu! A Sabadell ens en fem creus. Què et creus! La Creu Alta i la Creu de Barberà, que és la baixa. El cinturó vermell i la Creu Roja. El barri va de baixada. Barris baixos. Melodia del raval.
Al barri hi he anat baixant tres o quatre cops l’any i he anat veient el canvi de generació i la degeneració generalitzada. Fons Next Generation. Però el que vaig veure dijous passat no ho havia vist mai, ni de lluny. Va voler la Fortuna que em trobés de visita al barri justament la nit del 4 de juliol. Prenent una cervesa amb la meva germana al bar de la cantonada, vam començar a sentir cada vegada més soroll de gent que anava arribant i s’anava concentrant davant dels baixos d’un edifici. I després vam veure passar, un darrere l’altre, més de vint cotxes de policia, que és molt. Molta policia. I lleteres. I mala llet. Sobretot mala llet. Un dels cambrers ens va explicar què passava.
Es veu que uns magrebins (ell ho va dir d’una altra manera) els fan la vida impossible. A la gent del barri. Han ocupat un local que utilitzen com a base d’operacions delictives. La cova d’Alí Babà. Els quaranta lladres tenen atemorida la bona gent del barri, amb atracaments i intimidacions de tota mena. Però aquests dies han traspassat una línia vermella que, segons el cambrer, ha estat la gota que ha fet vessar el vas. Mentre ens ho explica, ell solet es va escalfant fins que comença a cridar mirant cap al carrer, però amb la mirada perduda: “A les nenes no les toqueu, fills de puta!” El cas és que un grup de veïns havien decidit desocupar el local. A la força, és clar. OK Corral al Vallès.
Quan sortim del bar el que veiem s’assembla més a un barri de Beirut o de Bagdad que no pas a un de Sabadell. El Pròxim Orient i l’Oest Llunyà al Vallès Occidental. Tot de vidres per terra i molt de fum per l’aire. Els mossos perseguint els okupes. Els okupes llençant pedres als mossos. Els veïns (molts veïns) mirant-s’ho, i mirant de no rebre, ni d’uns ni dels altres. El problema quan hi ha tres bàndols és que no és fàcil destriar quins són els bons i quins els dolents.
Al mig de la gentada, un veí que es veu que havia begut massa comença a cridar: “els carrers seran sempre nostres!” I un altre li contesta: “ja no són nostres ni les cases!” I un tercer rebla el clau: “si és que hi ha cases d’algú…” Malgrat l’ambient tan tens, no podem evitar rompre a riure. Oh, benvinguts, passeu, passeu…
L’endemà, mentre esmorzo a un altre bar (al barri n’hi ha molts, de bars), llegeixo uns quants articles sobre el tema a la premsa. Tothom es lamenta molt. Em crida l’atenció que gairebé cap diari no amaga que els okupes són magrebins (alguna cosa està canviant a Occident). Però el que més em crida l’atenció són les declaracions de l’alcaldessa de Sabadell, Marta Farrés, que diu que perseguiran tant els delinqüents com els veïns que s’agafen la justícia pel seu compte. Parla de mà dura amb tothom. Té claríssim qui són els dolents: tothom, menys la policia.
Molt bé, Marta: heu deixat tirats els veïns durant anys, veient com els ocupaven les cases, els robaven i els intimidaven, i ara els tracteu de delinqüents. #etfelicitofilla. Quina mandra, eh! Ocupació i migració pel mateix preu. Quina putada pels batlles progres com tu. I, a sobre, ara ja no podreu amagar més que durant tots aquests anys no heu fet res. Marta Farrés no fa res.
Quan ja marxava del bar, el iaio de la taula del costat em demana el diari dient: “Avui sortim a primera plana, eh!” Tot seguit comença a renegar, amb la mirada perduda: “Com ens van enredar! Ens vam creure que si pencàvem com cabrons i no ens queixàvem gaire, ens en sortiríem. I mira ara. Estem pitjor que quan vosaltres éreu uns nens; que ja és dir”.
Quan la meva germana i jo érem uns nens, cada cop que arribàvem al barri en cotxe, asseguts al darrere d’aquell SIMCA 1200 blanc, la meva germana llegia com podia el gran rètol que hi havia a l’entrada sud de la ciutat: “Benvinguts a Sabadei”. I jo li responia, posant la veu més greu que podia: “ciutat sense llei”. Qui ens havia de dir que, tants anys després, aquella broma acabaria sent una trista profecia.