La incapacitat dels partits polítics espanyols per a arribar a un acord per a governar el seu estat ha provocat la quarta convocatòria consecutiva d’eleccions al Congrés de Diputats i al Senat d'Espanya, en només quatre anys. Cada any, doncs, toca anar a eleccions perquè els partits espanyols no es posen d’acord. És alarmant de constatar la incompetència de tots plegats quan es tracta d’arribar a alguna mena de pacte, a partir del reconeixement de la diversitat ideològica dels altres. I si entre ells tenen aquesta inhabilitat manifesta per a l’acord, no cal dir que pensar que poden arribar a alguna mena d’entesa amb els que no són com ells és ja un pensament delirant. Si no reconeixen, políticament, la seva diferència i la necessitat d’entesa, per damunt de la pluralitat d'idees, com podem imaginar que s'entenguin amb nosaltres, n'admetin la diferència singular i hi arribin a algun tipus d'acord? Per això sorprèn tant l'actitud d’alguns catalans entestats a picar en ferro fred i allargar la mà a qui no reconeix que existeixes, a qui afirma amb arrogància que no vol acords amb tu i que assegura, a més, que tornarà a aplicar el 155, si s’escau.

Espanya i diversitat, doncs, no rimen, ni amb vaselina, ni amb la intervenció desinteressada de mestres de rima, ni tan sols per una equivocació de la mare natura. És curiós de constatar com, per exemple, de les tres condicions que la darrera giragonsa mediàtica de Cs va posar per a investir Sánchez, dues feien referència a la qüestió nacional, al caràcter plurinacional de l’estat: Navarra i l’aplicació del 155 a Catalunya, en la millor línia policíaca del sheriff ianqui que primer dispara i, just després, et demana si vas armat. Però, alhora, és ben significatiu que dels tres condicionants en el panorama electoral que assenyala Sánchez  -Pedro, perquè el Jordi Sánchez és a la presó per independentista-, dos siguin internacionals (Brèxit i deteriorament de la situació econòmica) i l’únic element intern de l’estat que esmenti sigui, precisament, la reacció catalana a la sentència contra els dirigents independentistes empresonats. Es vulgui reconèixer o no, el fet nacional, l'espanyol i els altres, determina la política en aquest estat.  

Durant dècades, el règim espanyol s’ha fonamentat en dos pilars clau, en dos referents politicoelectorals, a dreta i esquerra (és una manera de parlar), que n’asseguraven l’existència, la continuïtat i la seva immobilitat: PSOE i UCD, primer, PSOE i PP, ara. Aquestes forces són els partits d’estat, ells són l’estat. Era el que podríem anomenar bipartidisme suficient. Cadascun dels dos partits podia governar en solitari o bé, a tot estirar, arribant a acords successius amb forces de la perifèria plurinacional, però, en cap cas, amb una presència plural al govern. Amb un partit d’estat ja n’hi havia prou. Espanya i govern de coalició apareixen, fins al moment, com una parella de ball impossible. Allò que és normal aquí (Catalunya, País Valencià, Illes Balears) i al País Basc (Vitòria i Pamplona) és anormal, inexistent, impensable allà. Ja el primer govern de la Generalitat restaurada, amb el President Tarradellas, fou un govern de coalició entre tots els partits, comunistes inclosos, per primer cop a Europa des de la II Guerra Mundial. A Espanya, encara no. S’estimen més, pel que sembla, governar sols o, simplement, no governar i anar tirant de veta, convocant elecció rere elecció, expressant així la seva immaduresa democràtica.
 
Ara hem passat d’un bipartidisme suficient a un bipartidisme insuficient, però sembla que els partits d’estat no se’n volen adonar. Efectivament, ja no estem en aquella etapa de dos grans partits estatals i una munió de sigles perifèriques i plurinacionals, a molta distància en nombre d’escons, sinó que ara hi ha dos grans partits estatals i, just darrere seu, dues forces estatals també, però amb representació menor, amb la companyia inevitable de la perifèria plural. Espanya ha d’admetre que ja ha passat l’època en què un partit podia governar tot sol perquè tenia majoria absoluta parlamentària. El proper govern espanyol haurà de ser un govern de coalició, o bé una majoria parlamentària progovernamental de coalició, entre un dels dos partits d’estat (PSOE/PP) i un altre de les forces d’àmbit estatal menors (Cs/UPDM). Clar que, si es té en compte que allò que Espanya comença a jugar-se, precisament, és la seva continuïtat com a estat, amb els límits territorials actuals, no em sorprendria gens que els dos partits professionals espanyols, els dos partits d’estat, s’entenguessin i fessin un govern de coalició o bé una majoria parlamentària progovernamental, PSOE-PP. Ja sé que pot semblar una apreciació exagerada, però es tracta de salvar els mobles i amb els diners no s'hi juga. Sobretot, amb els diners del banc on els partits espanyols tenen els seus crèdits i del qual, doncs, depenen