Hem començat a adaptar la nostra manera de ser i d’expressar-nos als qui s’anomenen “persones sensibles”. Tota la vida dient que no ofèn qui vol sinó qui pot i, de sobte, topem amb una categoria de contorn poc definit, però amb capacitat per alterar la història, els drets d’autor, la llibertat de premsa i molt probablement la llibertat d’expressió. Però, quines són les persones “sensibles”?

Alguns hem viscut amb estupor com plataformes audiovisuals suprimien del seu catàleg clàssics cinematogràfics inapel·lables com “Allò que el vent s’endugué” per no ser curosos amb la comunitat afroamericana, malgrat descriure una realitat, i és que en el temps i espai de la pel·lícula estava sotmesa a esclavatge i altres ultratges que avui foren inacceptables. Per la mateixa raó, algú podria considerar convenient demolir les piràmides d’Egipte, o esborrar de la història d’Amèrica el “miserable” Abraham Lincoln, o esborrar de la història del pensament polític el mal pare Rousseau, el pederasta Plató i, en la de l’art, el masclista Picasso. I potser sols cal donar-los temps, però el cert és que les actituds de certs prescriptors del que és correcte dir o pensar comencen a resultar preocupants.

L’opció presa amb Roald Dahl i la reconversió de parts de la seva obra per no ofendre col·lectius que, pel que sembla, són tan febles que no poden ni suportar el seu llenguatge en unes -genials- històries fantàstiques és l'última mostra de l’estúpida censura imposada per raó d’uns valors molt menys tangibles que els que malmeten. Perquè l’obra artística no pot ser objecte de reconsideració, ni tan sols per part dels hereus dels drets patrimonials que se’n deriven, excepte si el mateix autor hi ha estat d’acord, i perquè el paternalisme que supura aquesta voluntat d’estalviar-nos incomoditats és un exemple més de la manca de resiliència de la nostra societat acomodada, que no vol ni sap patir més enllà de la suor generada en un gimnàs, i que creu que caure és símbol d'un fracàs que no vol assumir, en comptes d'una oportunitat per aixecar-se mes fort.

Els models estètics existeixen, com també les preferències i els gustos. Tenen, és cert, un component après, però també hi ha una part reptiliana no desdenyable en les nostres eleccions més primàries. Estem disposats a acceptar-ho? O continuarem dient que les nostres eleccions són sempre manipulades? I si ho són, per què haurien de ser millors les que ens volen imposar? Des de Grècia som hereus dels conceptes d’harmonia en les formes, però també és cert que una nena blanquinosa, introvertida i asocial, vestida de negre i amb moviments estrambòtics ha estat objecte de culte entre el jovent en els darrers mesos. Es diu “Dimecres” i no crec que ningú la vulgui cancel·lar, tot i que les noies que flipen per bronzejar-se es podrien sentir ofeses si els hi diuen que semblen carbons comparades amb ella, i les que tot el dia són de camí a un quiròfan d’estètica o d’un gimnàs podrien sentir-se discriminades pel feble físic d’aquest spin-off de la Família Adams.

Vaig a veure si trobo una edició no trucada dels “Històries imprevistes” d’en Dahl. Aviat serà peça de museu gràcies a aquesta generació de persones sensibles... Què dic? D’autèntiques i ignorants bledes. I que em perdonin les bledes.