Va ser durant una campanya electoral allà per 2012. El cap de premsa d'una candidatura d'esquerres em va contar que un periodista, o algú que es feia dir periodista, havia increpat al candidat. Després vam veure en les xarxes el reportatge, un vídeo tremolós i sense context on en realitat semblava que era el candidat qui havia acudit a buscar-li les pessigolles al reporter. La sensació, això sí, és de brega. Missió complerta.

L'estampa es repeteix en 2015 en un acte d'un altre partit d'esquerres. Hi ha gresca amb el servei de seguretat. Forcejaments. Els responsables de premsa m'expliquen que el reporter, el mateix d'altres ocasions, ha intervingut a crits. Un periodista em conta que algú ha arribat a colpejar el cul d'una assistent amb la intenció, se suposa, de multiplicar la gresca. Per descomptat, el vídeo del reportatge és un guirigall indesxifrable. L'objectiu era transmetre que aquesta formació d'esquerres és una violenta gàbia de grills.

Anys després, en un altre acte polític on intervé un tercer partit d'esquerres, es planta un reporter, un reporter diferent aquesta vegada, però sempre amb un seguici de guardaespatlles. Pel camí han atiat als veïns, alguns d'ells menors, per gravar-los fora de les seves caselles i presentar els voltants del míting com una sort de territori comanxe. Si un veu la realitat a través dels seus ulls, és fàcil prendre al provocador per víctima i a la víctima per provocadora.

"No participem de bombolles mediàtiques de la ultradreta", responen alguns diputats del Congrés espanyol davant els esvalotadors amb carnet de premsa. Els caps de comunicació de la majoria de la cambra han denunciat que alguns acreditats infamen la professió i són incapaces de respectar les normes més elementals del codi deontològic. I clar, al gremi del desgavell no li ha fet gens ni mica de gràcia. Que si cultura de la cancel·lació. Que si censura. Que si comunicat de l'Associació de la Premsa de Madrid, sempre tan sol·lícita amb els baladrers ultres.

I aquí, senyores i senyors, no parlem de youtubers marginals ni de periodistes de digitals de l'extraradi. Parlem de pamflets els empleats dels quals han estat homologats per les grans cadenes de televisió en les tertúlies d'Ana Rosa o en el longeu galliner de La Sexta Noche. Poc els importa que els seus discursos i les seves formes competeixin amb l'autoritarisme maleducat de les mòmies de la Fundació Francisco Franco (a les quals també conviden amb delit). Els és igual que aquests reporters siguin al periodisme el que Desokupa al dret a l'habitatge.

Ahir vaig ensopegar amb l'article d'un columnista d'extrem centre, un d'aquests que intenten fer equilibris en el fidel de la balança, però sempre acaben com propagandistes del mateix vèrtex. La columna venia a grapejar una vegada més el tòpic dels extrems que es toquen. El que és dolent no són els qui maten l'ofici amb maneres d'orangutan en zel. El que és dolent són els qui envernissen de respectabilitat el que mai va merèixer el menor dels respectes.