Un acudit gràfic d’una revista satírica del segle XVIII reproduïa un llaurador valencià a pèl i amb una llegenda a sota: “Carles tres i Felip cinc m’han deixat ab lo que tinc”. Un altre versot, també de l’època, ironitzava la situació amb la mateixa intenció equitativa: “Els botiflers i els maulets bé mos feren la tirana; uns esquilant-mos del tot, i els altres, venent-mos la llana”. Els maulets d’aquesta època –els hereus dels austriacistes- ben segur que se sentiran injustament tractats amb aquest recordatori d’humor popular, que no distingia causes sinó conseqüències. En tot cas, la història es repeteix, sempre amb matisos, i l’Espanya del XX té punts de contacte amb la qualsevol temps passat.

Els dos bàndols ara enfrontats i encanats són el govern de l’Estat i els sindicats. Mariano Rajoy havia promès una reforma laboral que aquietés els recels de la Unió Europea i els dels mercats internacionals. Rajoy sap que el preu del deute espanyol pot ser l’element que més distorsioni els intents d’encarrilar la crisi. El govern del PP, doncs, ha complert la missió encomanada, flexibilitzant condicions burocràtiques i abaratint els costos dels acomiadaments, que semblen ser les dues úniques receptes considerades universalment vàlides per crear ocupació. La proposta, per contra, ha avalotat CCOO i UGT, que han tret el crist sindical més gros: la convocatòria d’una vaga general.  Diuen que precisament va ser una vaga general la que va neutralitzar el “decretazo” laboral que va perpetrar el govern de José María Aznar. En realitat, però, va ser una sentència del Tribunal Constitucional la que va desactivar-lo,  per no considerar la situació “d’extrema i urgent necessitat” com havia valorat Aznar. Ara, però, sembla que Rajoy no es deixarà intimidar tant. I que no ha improvisat tampoc tant.

Sigui com sigui, la situació torna a fer tot l’efecte de pugna estèril. Una part majoritària de la societat –la que ha votat Partit Popular en les darreres eleccions- volia una reacció política contra la crisi. Rajoy els l’ha donada. Ara falten els resultats. Potser la reforma del govern del PP no desencadenarà grans canvis. Perquè els problemes de l’economia espanyola són més complexos i deriven en gran mesura de models productius més aviat parasitaris. Potser també la reacció dels sindicats no aportarà res. Només crisparà durant unes setmanes la societat. Els uns i els altres, els maulets i els austracistes laborals del segle XX, poden deixar la gent de peu a pèl una altra vegada. “Ab lo que tenen”. És a dir, amb ben poca cosa. Amb no res.