Sovint faig, fem, afirmacions entusiastes pel que fa a la normalització de la música en català a tots els canals: mediàtics, escènics i, sobretot, mentals. La progressiva destrucció dels prejudicis, etcètera. I que hem entès que la música en català no és millor que l’expressada en altres llengües, però tampoc pitjor degut a cap principi universal fantasmagòric. Molt bé, però sovint ens oblidem que aquesta celebració és essencialment aplicable a només un dels territoris de parla catalana, la comunitat autònoma de Catalunya.

Faig mea culpa. Certes expressions d’eufòria poden ofendre a músics que viuen en realitats força diferents, és a dir pitjors, al País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent, a la Catalunya Nord i a L’Alguer. Quan dic que ja no hi ha apartheids lingüístics, que en el pop hi ha una única escena on el català mira de tu a tu al castellà, i que això és una demostració de poder de la llengua, els practicants de la qual ja es llencen a l’arena sense complexos d’inferioritat, em refereixo al Principat. Fora de les quatre províncies, parlar de normalització sona a frivolitat o a missatge intergalàctic procedent de Matrix.

La música és un dels indicadors de com són, de diferents, les coses a cadascun d’allò que en diem Països Catalans (reconec que em costa fer servir un nom del qual reneguen grans majories del territori al·ludit, i que no m’acusi ningú de “barcelocentrisme”, que tinc arrels familiars a Eivissa per via materna i la qüestió no m’és aliena). On hi ha hagut immersió lingüística i uns mitjans públics potents en català s’han trencat inèrcies seculars i s’ha construït una generació de creadors i de públic sense manies. On no n’hi ha hagut, tot és molt més tèrbol, esquitxat per mots que ens fan molt mandra, com militància i resistència. Potser per això, al País Valencià, per exemple, on per cert hi ha una renovada i activa escena musical, hi ha tantes veus explícites de denúncia (de Pau Alabajos a Orxata Sound System) mentre que a Catalunya es fan boniques cançons sobre lligar a la cua del cinema Arkadin.

Que aquí ens puguem permetre certes alegries i imaginar que som a una mena de país normal, o gairebé, no ens ha de fer oblidar febleses agudes que són ben a prop, encara que l’espai comunicatiu català sigui famèlic. Al Principat ens podem permetre el luxe d’anar de cool, mentre a certs altres països catalans encara han de lluitar pel més essencial. I no ens oblidem mai que la seva fragilitat és també la nostra.