Que tothom respiri: Bruce Springsteen ja ha marxat. A hores d'ara, els nombrosos indignats per la “sobreexposició” de l’autor de ‘Born to run’ al llarg d’aquests dies podran recuperar les seves rutines i tornar a escoltar músics de debò, sòlids, del país, íntegres davant dels tentacles del capitalisme, impermeables a l’hegemonia mundial de l’anglès, independents i menestrals de debò, com per exemple Jaume Arnella. És el que fan tots al llarg de l’any, oi? “Volem més Boss i més Jaume Arnella!”, s’ha sentit xisclar per les cantonades.

Tot i que qualsevol motivació és bona per parlar del mestre barceloní, cofundador del Grup de Folk, l’ocasió del seu 80è aniversari, celebrat aquest divendres, n’afegeix una altra. Parlem d’un romancer que fa prop de sis dècades, encara en la nit del franquisme, va encetar una trajectòria que, ara ho veiem, tenia un doble vessant: portar al present la tradició de les cançons populars, i fer-ho sota un cert influx espiritual dels llavors emergents folk-singers nord-americans. Gràcies a la seva tasca, si mai el lector es troba en una sobretaula etílica avançada i incorregible, ja no cal que es presti a entonar allò d’Asturias, patria querida, sinó que disposa d’una molt útil peça nostrada: ‘Les rondes del vi’, creació d’Arnella i el seu amic Joan Soler Amigó, tristament traspassat l’any passat.

Em deia una vegada Xavier Baró, trobador de Ponent que no em deixaré mai de lloar, que per a ell, Jaume Arnella era més important que els Rolling Stones, i que la seva obra era tan clau com la de Pau Riba, Sisa, la primera Dharma, Xesco Boix i Uc -“i el disc de debut de Primera Nota”, va afegir-. I bé, tot plegat ens convida a recordar com certs noms fonamentals van caient, a poc a poc, de l’imaginari col·lectiu fins que un dia qualsevol, un jovencell arrufa les celles quan els pronuncies. “Jaume Arnella, un tiktoker potser?”. La setmana que ve, Barnasants acollirà un homenatge al finat Jordi Sabatés. Doncs d’això parlem.

No recordo Jaume Arnella emprenyat, ni actuant com si el món li degués alguna cosa, un tret aquest que, malauradament, no resulta estrany a la professió musical. Ni es dona gaire importància, ni es fa l’heroi, ni el geni abandonat o desatès, i això que no deixen mai de sortir-li fans: el jove grup Fetus, que fa un parell d’anys va adaptar les seves cançons (‘Les rondes del vi’ incloses) en un àlbum, ‘Sota, cavall i rei’. No ha deixat mai de treballar i continua enregistrant un disc a raó gairebé anual, sempre practicant una manera de ser al món amb certa flaire llibertària. A la seva bola, vaja. El nou àlbum duu per títol, adient a l’efemèride rodona i amb aquell punt descarat, ‘40 i 40 besa el cul de la geganta’. I el periodista especialitzat en folk Ferran Riera, n’ha fet un llibre, “Artesà de cançons” (Edicions Sidillà).

Al capdavall, no hi ha distàncies tan colossals entre Bruce Springsteen i Jaume Arnella, encara que un ompli dos cops l’Estadi Olímpic i a l’altre el puguem veure a escenaris com el del Centre Artesà Tradicionàrius. Parlem de trobadors l’art dels quals sorgeix de la veu i del frec de les cordes, que fan anar una memòria antiga, sonora i poètica, i ens toquen l’ànima amb les seves tonades. Perquè, encara que uns artistes siguin més majoritaris que d’altres, tots es comuniquen amb nosaltres pel mateix conducte, d’un a un.