Els recomano el llibre A l'ombra d'Amazon, del periodista nord-americà Alec MacGillis, publicat en català per Edicions del Periscopi en traducció d'Anna Llisterri. És una investigació de deu anys sobre com l'empresa de Jeff Bezos s'ha convertit en el que és, un gegant insaciable que destrueix el petit comerç i la cohesió social, i que fa el que vol no només amb els seus treballadors, sinó també amb els polítics dels EUA. De pas, el llibre ajuda a entendre el drama social i econòmic de la desindustrialització, la desesperança de la classe treballadora del país, i el vot a Donald Trump.

Les pràctiques d'Amazon als EUA són l'exemple més (porno)gràfic d'un fenomen que amenaça les democràcies arreu del món: el xantatge de les grans corporacions sobre la política. L'empresa es passeja amb la bragueta oberta per l'Amèrica més devastada per la desindustrialització en una subhasta macabra per la instal·lació dels seus megamagatzems. Ciutats, comtats i estats empobrits s'obren de cames a canvi d'uns quants milers de llocs de treball pèssimament remunerats i competeixen entre ells en una cursa humiliant: exempcions fiscals multimilionàries, terrenys regalats, ofertes de construcció d'infraestructures que no estaven previstes i que la zona no necessita però l'empresa sí. Amazon fins i tot exigeix a les administracions compromisos signats d'opacitat sobre les intencions inversores de la companyia. Un cop té tota la classe política de la zona de genolls suplicant la inversió, l'empresa tria ubicació i fa grans elogis públics als polítics que han "portat" la inversió "i la riquesa" a la seva ciutat.

En paral·lel, a Washington DC, els despatxos de lobbying que té contractats unten de diners les campanyes dels congressistes dels dos grans partits per garantir-se lleis propícies que enfonsen la competència. El cercle el tanquem vostè i jo, fent clic al seu web i fent més gros el monstre. Bé, jo segur que no i potser vostè tampoc, però el lector intel·ligent ja m'entén: el tinglado de Bezos funciona perquè el servei és molt còmode i som en l'era de la comoditat.

La lectura recent del llibre de McGillis m'ha ajudat a mirar des d'un angle diferent la descarada campanya de bullying que està patint Barcelona. Ja saben: "Barcelona està aturada, Barcelona està en decadència, Madrid va com un torpede, allà sí que saben fer les coses, etc". Avui és la patronal qui ho diu, demà el portaveu del Primavera Sound, l'endemà Gerard Piqué o Jordi Cruz, i la setmana següent l'editorial de la Vanguardia o la tertúlia del programa líder. Tots obvien que Barcelona competeix amb una mà lligada a l'esquena per la desinversió de l'estat, i ningú no aporta cap dada objectiva de la decadència de la capital de Catalunya –bàsicament perquè les dades objectives no abonen el relat–, però la campanya ha estat tan efectiva que, avui, dir que Barcelona està en decadència i que a Madrid sí que en saben s'ha convertit en una manera gairebé segura de trobar complicitat immediata amb l'interlocutor.

La lectura simple és que tot plegat es tracta d'una campanya anti Ada Colau. I òbviament hi ha una part del bullying a Barcelona que el que busca és fer fora l'alcaldessa. Colau potser es pensava que pactant amb el PSC i posant-s'hi bé a rebre els vots de Manuel Valls desactivaria l'hostilitat de la Barcelona dels negocis, però un cop va haver fet de tonta útil d'una operació d'estat per barrar el pas a Maragall i ERC, els canons van tornar a apuntar al seu cap. I això és així perquè el conflicte va més enllà del nom de l'alcalde i té a veure amb el paper de l'autoritat democràtica en el disseny de la vida col·lectiva. Madrid ha estès una impúdica catifa vermella al capital privat. Allà, la ciutat i la comunitat no les dissenya el poder públic, que hi ha renunciat ben a gust, sinó la suma caòtica d'interessos dels qui hi volen invertir. La política de barra lliure ha convertit Madrid en una aspiradora d'inversions i projectes sense cap altre propòsit que l'enriquiment privat, i probablement en una de les millors ciutats d'Europa per guanyar diners ara mateix. Et diguis Gerard Piqué o siguis el president d'un banc, és normal que tinguis enveja de Madrid: tu no ets client de la sanitat i educació públiques, tu el que vols és ser encara més ric.

El capital vol manar sobre la política i a la capital d'Espanya el capital és feliç, perquè mana i dibuixa el futur sense que ningú l'hi discuteixi, almenys mentre duri la bombolla. A Barcelona i a Catalunya també hi mana el capital privat, tampoc cal enganyar-se, però mana menys, i mana menys perquè l'autoritat democràtica es reivindica i vol exercir el seu paper, des del model aeroportuari a la normativa de terrasses, passant per la infinitat de temes petits i grans que ordenen la vida col·lectiva, i això és una molèstia intolerable per a alguns. Guanyi Colau o guanyi Maragall les eleccions municipals, estaria bé que aquest cop es formi un govern integrat al 100% pels que encara creuen que l'autoritat democràtica està per sobre dels legítims interessos privats. Barcelona no és Madrid, ni ho vol ser.