El cas de Julian Assange ja és història. El fundador de Wikileaks ha tancat un acord amb el Departament de Justícia nord-americà en què es declara culpable d'haver infringit la llei d'espionatge i alhora l'administració Biden considera que ja ha complert condemna després de 5 anys a la presó d'alta seguretat de Belmarsh, al Regne Unit. Conclou d'aquesta manera un llarg serial que va començar l'any 2010, quan es van fer públics uns 200.000 cables diplomàtics que van deixar a la intempèrie aspectes estratègics de la seguretat nacional dels Estats Units.
En una societat tan mitòmana com la nostra, la figura d'Assange ha transitat per moltes fases, que han anat de l'admiració per la informació sobre aspectes indesitjables de la política exterior nord-americana com la situació a Guantánamo o les accions militars a l'Afganistan o a l'Iraq, al rebuig que va provocar la seva figura quan una part del seu material -com els correus extrets de la campanya de Hillary Clinton el 2016- va servir per ajudar Donald Trump o va ser aprofitat pels interessos de la Rússia de Vladímir Putin.
Del cas Assange també es podria nodrir tot un debat sobre les contradiccions inevitables entre el dret a estar informat i a exercir la llibertat de premsa i les exigències de la seguretat nacional. És un tema gens fàcil d'analitzar i pot haver-hi certa lleugeresa en la mitificació de personatges que es veuen superats per les circumstàncies que ells mateixos creen. El paper de Wikileaks en la campanya electoral dels EUA del 2016 va afectar negativament la campanya de Hillary Clinton. Aquelles eleccions van dur Donald Trump a la Casa Blanca.
Aleshores, per molts, Assange va passar d'heroi a còmplice del Kremlin. També en això es van produir excessos i afirmacions conspiranoiques per part dels seus detractors. Però la informació mai és neutra i sempre pot ser utilitzada de manera irresponsable. Restarà sempre oberta la pregunta de si la publicació sense cap filtre de molts noms de fonts confidencials que treballen en zones de guerra en situació de greu perill entra dins del que és la llibertat de premsa.
Aquest episodi també ha mostrat que el sistema funciona amb garanties. El fet que els tribunals britànics no haguessin admès l'extradició als EUA, donant al fundador de Wikileaks un temps preciós per intentar defensar-se, demostra que la democràcia i la independència judicial són un bé preciós. La resolució del cas també deixa clar que Occident, tan vilipendiat per alguns defensors d'Assange tan poc recomanables com Putin, és un espai de llibertats a preservar.
El paper jugat en la resolució del cas per Biden i pel primer ministre australià, el laborista Anthony Albanese, ha de ser reconegut. Amb anterioritat, va ser Barack Obama qui va indultar l'analista Chelsea Manning el 2017, una de les persones que va nodrir les informacions de Wikileaks. Com a contrapunt, en el seu moment, l'administració Trump va fer de l'extradició d'Assange una qüestió prioritària. En tot cas, independentment del que es pensi sobre el personatge Assange, cal felicitar-se que el fundador de Wikileaks pugui tornar a casa.