Al president Illa el podem anomenar ja, sense por d’equivocar-nos, Salvador I el Planificador. S’ho ha guanyat a pols. No perquè planifiqui, que no ho fa, sinó perquè és una màquina generadora de plans. Una mena d’IllA generativa. Un PlaGPT. Per a cada problema que surt, s’inventa un pla. I això no és pla.
Cal reconèixer, però, que això dels plans està molt bé perquè els pots fer sense pressupostos i no comprometen a res. Fins i tot els pots anar publicitant sense que ningú els hagi aprovat. De fet, Salvador I té un pla per fer plans. El que vindria a ser un metapla. Després del Metavers arriba el Metapla.
La cosa va començar amb el pla “Catalunya lidera”. Després han vingut el pla “Catalunya es mou” –del qual ja ens vam ocupar a Catalunya no es mou– i el Pla “Responem”, entre d’altres. L’alcalde de Barcelona, que no ha volgut ser menys, també s’hi ha apuntat i ha creat, sense plànols, el seu pla “Barcelona Impulsa”. Miquel Puig ja destrossa el pla de Collboni al seu article Un pla desorientat, publicat el 12 d’abril a La Vanguardia. I bona part de les seves crítiques es poden aplicar de pla a qualsevol dels plans de SuperIlla; especialment al “Catalunya Lidera”: constructe laberíntic, un autèntic poti-poti, els objectius no es quantifiquen, allò que no es mesura no es pot millorar.
Sigui com sigui, el que sembla prou clar és que els comunicadors del PSC van tots a una, fan el mateix per a tots els governs de tothom: agafar el nom de l’entitat on es mana, sigui Catalunya o Barcelona, i combinar-lo amb un verb en present d’indicatiu: lidera o impulsa, per exemple. Això del present és crucial. Abans, aquesta mena d’eslògans anaven sobretot en imperatiu: Barcelona, posa’t guapa! I amb l’imperatiu, vulguis que no, et projectes cap al futur; expresses un desig que s’assolirà –si mai s’assoleix– més endavant. Amb el present, no. Amb el present ja hi ets. Si dius que X lidera és que X ja està liderant. Amb el present tens aquesta mena d’efecte performatiu que no tens amb l’imperatiu. Així, si dius que “Sant Jordi és de tothom” doncs ja ho tens, ja ho has aconseguit: és de tothom. Com el govern. Per cert, amb aquest afegitó de "de tothom" se’ls hi està anant una mica la mà (per no dir l’olla) als comunicadors socialistes: el pla “Responem” en realitat té un nom més llarg, una mena de subtítol gens subtil: “Responem: Pla de defensa de la Catalunya de tothom”.
Ull, però, amb les qüestions lingüístiques, que són més importants que no pas sembla. L’altre dia, al programa del Ricard Ustrell (Lo de l’Ustrell), Javier Cercas va invalidar, per enèsima vegada, tot el procés d’independència per una qüestió estrictament gramatical. Amb el llenguatge planer que el caracteritza, va tornar a dir que el dret a decidir no existeix, perquè decidir és un verb transitiu i no es pot utilitzar en una frase sense el seu pertinent objecte directe: decidir què? Deixant de banda que bona part de la força dels eslògans es basa precisament a forçar les regles gramaticals de convivència –les que ens hem donat entre tots–, suposem que en Cercas també rebutjarà de pla els plans de Salvador I i companyia i admetrà, pel mateix motiu, que no existeixen: liderar i impulsar també són verbs transitius; liderar o impulsar què? Si Javier Cercas i Salvador I no saben de què parlar el dia que celebrin Sant Jordi a Madrid, sempre poden parlar, pla i català, sobre llengua. La llengua de tothom.
Però d’aquesta trobada a la tercera fase ens podem esperar qualsevol cosa. Aquest parell, tan divertits com són, serien capaços de sorprendre’ns amb un remake d’aquell famós sketch de l’Escurçó Negre, la mítica sèrie d’humor britànica que feien a TV3, la televisió de tothom:
–Javier, Javier! Tinc un pla subtil!
–Salvador, tu no veuries un pla subtil encara que anés nu pel carrer, ple de purpurina i cantant: Jo soc el pla subtil, jo soc el pla subtil!