A la plaça del doctor Collado, a un cop de pedra de la Llotja i del Mercat de València, hi ha el Cafè Lisboa, on encara sobreviuen formes i records de l'ambient singular del barri del Carme, un cafè acollidor i popular, un bar on els seguidors del Barça veuen els partits, una casa de menjar amable, amb cuina de confiança, amb plats i vins de la terra, abans dirigit per Antoni Peix i que ara té en Toni Genoll, l'ànima de l'establiment. Aquí, hi té lloc alguna tertúlia, com la que reuneix el mateix Genoll, amb Toni Mollà, Joan Carles Martí i d'altres, al voltant d'una taula situada en un racó estratègic que dona directament a la plaça.

Avui hi som amb Maria Conca, Josep Guia i l'amo de l'establiment, els dos darrers membres també de la junta de la Societat Coral el Micalet, on a boqueta nit faig una conferència sobre el procés independentista del Principat i l'àmbit nacional. Comencem amb un bon vermut de la casa, titaina i una terrina d'olivada que anem untant a les llesquetes torrades, d'aquella manera viciosa que només provoquen les menges de qualitat, saboroses al paladar. Continuem amb bocins de sèpia a la planxa, tallets prims de carxofa, uns rovellons esplèndids de gust i d'imatge que els àngels hi canten i fem el cim amb un deliciós arròs de verdures, tot ben regat amb vins amics.

Amb una companyia així, entre glop i forquillada, la cosa evoluciona cap a l'àmbit nacional, els progressos fets d'ençà de 1974 quan coincidíem al PSAN, els obstacles trobats, les febleses dels nostres governs i el blaverisme de tants catalans de més amunt del Sénia. Hi ha massa principatins que no s'adonen de la força extraordinària que significa comptar amb compatriotes conscients, fora de les quatre províncies, aliats ara en tot el procés i, també després, un cop alliberats d'Espanya. Com podem no veure que valencians i balears no són cap obstacle sinó un estímul i una complicitat que ens serà, al Principat, de gran utilitat per assegurar l'èxit independentista? Una Catalunya lliure necessitarà territoris i ciutadans amics, en plena sintonia, entre els que, en un primer moment, s'hauran quedat a Espanya. Amb el català com a llengua d'estat i una independència que garantirà més qualitat de vida material, cultural i democràtica, l'efecte contagi i atracció haurà de funcionar en relació al País Valencià i les Balears. I haurem de continuar comprant i venent a aquests territoris, com haurem de fer-ho també amb Espanya.

Ara els "nostres" partits han convertit l'horitzó que un dia van escriure en majúscula i negreta en un simple gargot il·legible i, a més, alguns dels suposats líders confessen no tenir ni idea de com arribar-hi, mentre aboquen totes les seves energies a una sola prioritat: preparar l'assalt electoral que els permeti gestionar el poder autonòmic, les diputacions, els municipis i els ens comarcals o insulars. Per això, amb aquest panorama desmobilitzador, mancat d'il·lusió i coratge, els qui no ens sentim d'eixe món, ens podem permetre de pensar, amb tota llibertat, en altres horitzons i imaginar un altre futur, on el retrobament nacional pel qual, entre altres raons, alguns vam entrar en política fa ja dècades, pugui esdevenir realitat, un dia. Més encara si pensem que F.Rubio Llorente, que fou president del Consell d'Estat i vicepresident del Tribunal Constitucional d'Espanya, va defonir el conjunt format per Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears com a comunitat nacional. Molts d'ells ho tenen més clar que molts de nosaltres...

Ja fa catorze anys que vaig escriure que els valencians, balears, nord-catalans i franjolins que ho desitgessin, en la futura República Catalana, haurien de poder tenir dret a la nacionalitat i a passaport, mantenint l'espanyola o francesa si volguessin, com també a ser elegits a les institucions de representació democràtica i a ocupar-hi càrrecs de responsabilitat, també al Govern, tot i que no poguessin ser-hi electors, però sí elegibles. Són, exactament, les mateixes atribucions que els irlandesos del nord tenen avui a la República d'Irlanda, on ningú no ha renunciat a la unificació amb els comtats del nord. Cal comptar estratègicament amb la nació sencera en el projecte emancipador i no sols amb una part d'aquesta, sabent que anem a ritmes distints, respectant-los i allargant la mà cap a aquells que, ja ara, volen estrènyer-la amb força. El barceloninocentrisme no se supera amb la negació o l'oblit, sinó amb un projecte de confluència i retrobament nacional amb tots els que, a l'horitzó, hi tenen el mateix anhel de llibertat nacional.

I així com la constitució espanyola republicana de 1931, a l'article 13, prohibia la federació de regions autònomes, igual com la prohibeix l'article 145 de l'actual constitució monàrquica de 1978 en l'article 145, mesura adoptada pensant exclusivament en els Països Catalans, l'Estatut de Núria, en el seu article 4, establia com integrar altres territoris als de Catalunya. En una futura constitució de la República Catalana caldria tenir previst, legalment, el sistema de confluència amb altres territoris de la resta de l'àmbit nacional, sobre bases federals que n'expressessin la diversitat interior, sense limitar-ho a comunitats autònomes senceres o departaments, sinó obrint-ne la porta a municipis, comarques o illes concretes que ja volguessin compartir estat per decisió pròpia, democràticament expressada.

La nació catalana lliure haurà de ser multipolar i on ningú no sigui més que ningú, sinó tots iguals. Mentre en dubtem, els partits espanyols fan els seus congressos al País Valencià, amb tota naturalitat, fomenten l'espanyolització i la desnacionalització, fent-nos girar a tots com a simples satèl·lits de Madrid, perquè saben que el País Valencià és la peça clau en el manteniment de l'aparell de dominació espanyola, articulen nacionalment el territori i utilitzen les infraestructures per vertebrar-nos tots amb Madrid, però per a desvertebrar-nos entre nosaltres, de manera que és més ràpid anar de Barcelona i València a Madrid, amb tren, que no comunicar-nos entre nosaltres mateixos.

Sovint sembla que no hem anat més enllà de la Renaixença, de la retòrica dels nostres "germans" o "cosins" valencians, mallorquins o catalans. Ens cal una veritable estratègia nacional que, a més de la cultura, abasti tots els àmbits, temporalitzant-la, sectorialitzant-la tant com calgui i establint-ne les prioritats més bàsiques. Parlo d'una estratègia que, des de la política, implementi decisions que s'enfoquin, principalment, cap als interessos econòmics i socials compartits. Personalment, veig Catalunya nord i sud, el País Valencià i les Balears com la meva nació i tot allò que hi passa m'afecta com a ciutadà. Però també com a persona, emocionalment, perquè aquests territoris formen part del meu propi univers de referències socioculturals i sentimentals i en visc la quotidianitat tant com puc, perquè la sento meva i no seria qui sóc, ni seria del tot, sense certs noms, actituds, obres i paisatges. De Salses a Alacant i a cada illa hi tinc amics, persones que estimo i respecto, que duen a terme una tasca tenaç, gairebé sense altres mitjans que l'esperança.

Hem fet malament moltes coses, com ara un cert aire de superioritat del Principat sobre la resta dels territoris, traduïda sovint amb indiferència revestida de no-ingerència suïcida, sense adonar-nos que mentre nosaltres dubtem, Espanya intervé. Catalunya no és, ella sola, una nació, sinó part d'una nació, no és més nació catalana que València o Mallorca, sinó que només és realment nació amb elles i no sense elles. Davant l'alternativa de continuar sent unes simples comunitats autònomes del regne d'Espanya, per a ofrenar-li més glòries mentre ens escura la butxaca amb impostos, ens persegueix la llengua, en menysté la cultura, no executa mai els pressupostos, ens margina en la inversió pública i ens reprimeix a cops de llei i a cops de porra, sóc dels que voldrien que la nació cultural que són els Països Catalans, fossin un dia, també, de debò, nació política, lliure, independent i sobirana, i República federada interiorment. És per això que, de fet, he lluitat tota la meva vida. I penso continuar fent-ho en el futur, mentre hi hagi gent que en dir Bon dia, em respongui, encara, amb un Bon dia!