El 31 de gener del 2011, Bashar al-Assad concedia una entrevista a la BBC en què confiava que les ja denominades primaveres àrabs no afectarien Síria atès el seu suport a la causa palestina i la seva bel·ligerància contra Israel, vehiculada a través de Hezbollah. A més, la comunitat internacional era incapaç d’aprovar una resolució del Consell de Seguretat que condemnés el règim dictatorial sirià. S’equivocava, perquè, amb el record encara viu de les matances de Germans Musulmans a Palmira i Hama el 1980 i 1982, una població castigada pel deteriorament del nivell de vida i la repressió, que veia el que succeïa a Tunísia, Egipte i Líbia, inicia una revolta a Daraa, al sud de Damasc i a tocar de la frontera jordana. El 13 de març, uns nens d'entre 12 i 14 anys pinten en diverses parets el mateix que havien vist fer a tunisians i egipcis: "El poble vol la caiguda del règim". Són arrestats, torturats i empresonats. Les protestes en demanda de la llibertat dels menors són dissoltes amb foc real. Tot i els primers morts, les protestes continuen i cada cop aglutinen més gent. A finals de mes, el total de morts a Daraa, assetjada per l’exèrcit, passa del mig centenar, i, paral·lelament, l'odi al poder despòtic dels Assad i dels alauites (una branca del xiisme originària de la regió de Latakia que representa entorn del 12-13% de la població del país, mentre els sunnites són al voltant del 74-75%, els cristians el 10% i els drusos el 3%) ajuden a estendre la revolta a Damasc, Latakia, Homs, Hama i altres ciutats. Els manifestants demanen obertament la caiguda del règim i l'exèrcit respon cada cop amb més duresa. La Primavera Àrab havia arribat també a Síria i ràpidament deriva en una guerra civil que provoca milions de refugiats i de desplaçats interns...
Molt aviat s’organitza una oposició -a l’interior i a l’exili turc- que agrupa sensibilitats polítiques diferents i, sovint, contraposades, però que tenen en comú l’objectiu d’acabar amb la dictadura dels Assad, instaurada per Hafez Al-Assad amb un cop d'estat el 1970, i establir un sistema democràtic o, si més no, respectuós amb les diferents minories del país, i es crea l'Exèrcit Lliure de Síria (ELS) amb les primeres desercions entre les forces d’Al-Assad. Això no obstant, l’oposició és feble i, en principi, contrària a una intervenció estrangera, que, després de Líbia, tampoc ni els EUA ni la UE semblen disposades a dur a terme en un escenari regional molt complex. A més, Al-Assad disposa d’un exèrcit més important i cohesionat que el de Moammar al-Gaddafi i té poderosos aliats (Rússia, amb bases militars al país, Iran, Hezbollah) i Rússia i la Xina veten en el Consell de Seguretat de l’ONU qualsevol intervenció estrangera.
Tanmateix, la internacionalització s’acaba produint indirectament, Aràbia Saudita i Qatar proporcionen armes a l’ELS i França, el Regne Unit i Turquia suport logístic, mentre Rússia i l’Iran donen suport a Al-Assad. A finals de 2012, el règim sembla a punt de col·lapsar, l’ELS controla prop del 60% del territori i els kurds, simpatitzants del PKK, una organització terrorista per Turquia, han establert una mena d’autonomia en el nord-est del país que preocupa enormement a Ankara. Però un factor alterarà les peces del conflicte: l’aparició de grups gihadistes que no segueixen les directrius de l’ELS i el desplacen sobre el terreny. Primer és la franquícia d’Al Qaeda a Síria, el Front Al-Nusra, i després Estat Islàmic o ISIS que a mitjans de 2014 ha proclamat el Califat a Mossul i ha creat un proto-estat islàmic, a cavall de Síria i l’Iraq, amb una superfície equivalent a la d’Anglaterra i amb capital a Rakka (Síria). Això aboca a una internacionalització de la guerra i salva de moment al règim d’Al-Assad. Des de diferents bases militars de la regió els Estats Units, Rússia, Turquia, Regne Unit i altres països bombardegen les posicions de l’ISIS, mentre les milícies kurdes de l’YPG (Unitats de Protecció Popular) i del FDS (Forces Democràtiques de Síria, que inclou kurds i àrabs) el combaten sobre el terreny amb l’ajuda d’assessors i tropes estatunidenques. Progressivament, l’ISIS perd terreny fins és derrotat definitivament el març del 2019 a la batalla de Baguz, a la riba de l’Èufrates i a tocar de la frontera amb l’Iraq. Milers de militants de l’ISIS són internats en camps de concentració sota control kurd.
El 2013, Abu Mohamed el Yulani, líder del Front Al-Nusra trenca l’aliança amb l’ISIS, amb qui més tard s’enfrontarà, i el 2017 també ho fa amb Al-Qaeda per formar amb altres grups rebels Hayat Tahrir al-Sham (HTS, Organització per a l'Alliberament del Llevant) i centra els seus esforços a consolidar la presència de les seves forces a la ciutat i la regió d’Idlib, al nord-oest del país, on també hi ha posicions d’observació de l’exèrcit turc amb més de 10.000 soldats per impedir una possible expansió kurda. I el 27 de novembre d’enguany, des d’Idlib, poc després que Israel i Hezbollah arribessin a un acord d’alto el foc, l’HTS amb ajuda turca llancen una ofensiva contra l’exèrcit d’Al Assad i en tres dies conquereixen Alep. A partir de llavors, tot va molt de pressa, perquè molts soldats de les desmoralitzades tropes del règim deserten i fugen cap a l’Iraq. El 6 de desembre l’HTS arriba a Hama i el 8, després de conquerir Homs, són a les portes de Damasc, que conquereixen aquell mateix dia, mentre Al-Assad fuig a Moscou. En 11 dies, han ocupat l’eix estratègic de Síria, els més de 300 quilòmetres que separen Alep de Damasc. Al mateix temps, els petits grups gihadistes que queden al sud de Damasc també conflueixen cap a la capital i l’ELS consolidava les seves posicions a l’est del país sota la protecció dels 900 soldats de la base nord-americana d’Al-Tanf que protegeixen els jaciments petroliers. Turquia aprofita el desconcert inicial per atacar les milícies kurdes i provocar dissidències entre àrabs i kurds. Per la seva banda, l’exèrcit hebreu ocupa més territori als Alts del Golan i bombardeja magatzems d’armes sirianes amb el pretext d’evitar que un nou govern sirià les pugui usar en el futur contra Israel.
En definitiva, la caiguda d’Al-Assad ha estat una sotragada després de quatre anys de paràlisi bèl·lica. La rapidesa del col·lapse s’explica perquè el règim havia perdut el suport militar de Rússia, que precisa tots els recursos bèl·lics per mantenir opcions en la guerra de desgast d’Ucraïna, Iran es troba molt afeblit i Hezbollah afeblit i escapçat. Ningú acudeix a salvar a Al-Assad. Al contrari, Turquia empeny i dona suport a l’ofensiva de l’HTS que ha moderat el seu discurs sota la influència turca per homologar-se als règims sunnites de la regió aliats d’Occident. La caiguda d’Al-Assad suposa també trencar la ruta d’aprovisionament d’armes a Hezbollah, que connectava l'Iran amb el sud del Líban a través del sud de l’Iraq de població xiïta i de la Síria dominada per la minoria alauita. La mitja lluna xiïta que tant preocupava a Hussein de Jordània ha quedat a hores d’ara trencada. Rússia, a pesar de les bases militars que disposa al país i que caldrà veure que succeeix amb elles en el futur, i l’Iran han mostrat la seva impotència per impedir la caiguda d’un règim aliat. Finalment, una qüestió que no té una fàcil solució: els kurds. Han estat els aliats imprescindibles dels EUA per acabar amb l’Estat Islàmic, però per Turquia són una amenaça a combatre. Això genera tensió entre dos països aliats i membres de l’OTAN. Caldrà veure que fa l’imprevisible de Donald Trump. De moment, les tropes dels EUA segueixen bombardejant suposats enclavaments de l’ISIS per evitar la seva resurrecció en uns moments d’inestabilitat política i Qatar i l’Aràbia Saudita competeixen per instaurar a Damasc un règim pròxim a Doha o a Riad.