Fa uns dies que soc, juntament amb Anna Simó, protagonista involuntari en els mitjans, arran d'alguns tuits que expressaven el nostre malestar per la situació caòtica que viu la direcció del moviment independentista en general, i d'algunes organitzacions més que les altres. Aquest caos i manca d'estratègia de lluita unitària, sense un estat major amb autoritat reconeguda, corre el risc de tornar a la marginalitat un moviment que va acumular una magnitud de forces socials després de molts anys de mobilitzacions i pedagogia al voltant d'objectius tangibles. Quan quasi totes les energies dels quadres polítics i socials estan avui destinades a descobrir traïcions o a qui és més ortodox, anem per mal camí. No aconseguim interessar a cap de la meitat de catalans que encara no són independentistes, tot i que molts d'ells favorables a l'autodeterminació i la república. Però a més estem desincentivant bona part de la bona gent que vota o es mobilitza per la República catalana.

Mentrestant ens van passant per davant ocasions d'or que, en altres temps més precaris, eren aprofitades pels que llavors en solitari defensàvem la causa per tal de fer-la créixer. En citaré tres, per mi rellevants. Primera: continua el degoteig d'informacions sobre la gravetat de la xarxa de clavegueres de l'Estat que vincula alts càrrecs polítics, funcionarials, la monarquia, la banca i alguns mitjans de comunicació del règim. No veig que a part de les típiques reaccions a les xarxes i alguna iniciativa parlamentària destinada a podrir-se o a ser un tràmit més superable encapçali un moviment popular exigint caps, com ha passat en estats amb menys reconeixement democràtic que Espanya.

Segona: s'acosta el 17-A, segon aniversari de la massacre de Barcelona i Cambrils, que hagués pogut ser molt més horrorosa si al grup liderat pel confident del CNI no li haguessin esclatat els explosius a Alcanar. Es comença a moure algun ajuntament dels afectats, algun familiar més sol que l'una, mentre l'Estat nega assistència als afectats per l'atemptat i es nega reiteradament a obrir comissions d'investigació. Mentrestant, restem a l'espera que algú coordini la defensa internacional dels afectats de 30 nacionalitats que van rebre aquell dia fatídic. En qualsevol altre país, les mobilitzacions haurien fet caure el Govern.

Tercera: un estiu més es comprova la fragilitat de les infraestructures catalanes; trens, aeroports, carreteres, castigades a més per l'explícita voluntat de col·lapsar-les per la ineficiència d'ADIF, RENFE, Fomento o AENA. I això passa quan un cop més ens assabentem, per l'informe de la intervenció de l'Estat, que a Catalunya només s'ha executat el 64% del pressupost d'inversions previstes, situant-nos en dotzena posició pel que fa a inversió per càpita i en quinzena en inversió en funció del PIB. I això afecta el 48% que es defineix independentista i al 44% que no i als indecisos. On és la pedagogia que entitats, partits i Govern hauria d'estar fent als barris i ciutats de tot Catalunya i en especial als cinturons metropolitans d'aquesta lacerant realitat que afecta el benestar quotidià de tots els ciutadans?

No els sembla que en aquesta situació, seria bo callar més pel que fa als debats sobre l'essència de l'independentisme, i parlar més sobre aquelles qüestions que interpel·len al conjunt de ciutadans i alhora posen en evidència el baix nivell de qualitat democràtica i d'equitat territorial de l'estat espanyol?