Les posades en escena són cada cop més evidents i el màrqueting electoral comença a guanyar pes fins a desplaçar qualsevol altra consideració en l’acció política dels partits i les institucions. Com que l’elector cada cop és més espavilat i les veu venir d’una hora lluny, les martingales han de ser cada cop més exorbitants i provocar més escarafalls per obtenir l’atenció dels votants potencials i dels mitjans de comunicació que fan de corretja, quan no participen activament de les estratègies.

Els exemples els trobem cada cop més sovint. La coalició de que governa Espanya comença les maniobres de desacoblament, conscients que han d’arribar a les eleccions barallats, per a reconciliar-se eventualment després dels comicis, si l’aritmètica ho permet. Així, el PSOE intenta una detonació controlada amb una polèmica artificial, la de l’anomenada “Llei del només sí és sí”, tot aprofitant la tècnica legislativa deficient de la reforma impulsada per la ministra de Podemos, Irene Montero.

La correcció que impulsen els de Sánchez té com a únic objectiu distanciar-se dels seus socis i provocar una crisi artificial que vagi asfaltant el camí per a la ruptura. El PSOE sap que no podrà aturar les revisions de condema, perquè en l’àmbit del Dret Penal s’ha d’aplicar sempre la norma més favorable al penat, sigui anterior o posterior. Un cop consumat l’error provocat per una mala redacció de la reforma, les revisions no es poden evitar, només cal deixar que el temps deixi enrere les condemnes anteriors, i que les noves s’ajustin a la nova llei. El que vol fer el PSOE només té sentit electoral. 

Per sort per a Pedro Sánchez, la dreta i l’extrema dreta també han mossegat l’ham i s’han bolcat en una campanya ridícula on pretenen presentar-se a sí mateixos com a defensors dels drets de la dona i el feminisme, una posició que no es creuen ni els seus propis votants. El PP fins i tot està considerant convocar una manifestació el dia 8 de març. 

Un altre exemple flagrant el trobem a la ciutat de Barcelona. L’estirabot irresponsable de l’alcaldessa Ada Colau de trencar relacions amb Tel-Aviv,  la ciutat més cosmopolita, avançada i progressista d’Israel, només s’explica per la necessitat de desviar l’atenció dels problemes greus que afecten la capital i que conspiren contra les seves possibilitats de reelecció. Mentre Colau ens distreu amb una decisió tan inútil com perjudicial per a Barcelona i Cataluya, la delinqüència s’estén com la pesta per barris com Sant Pere i la Ribera i  l’accés a l’habitatge esdevé impossible per l’obsessió de transformar la ciutat en un gran coworking per als treballadors rics del nord d’Europa que cerquen el sol de la Mediterrània. Pur electoralisme barat.

Un cap més en la mateixa direcció el trobem en la decisió de Jaume Collboni d’abandonar el govern de Barcelona, però no trencar la coalició amb els Comuns. És més, com va revelar aquest diari, fins i tot fa sevir assessor pagats pel consistori per fer la seva campanya electoral. Una maniobra més d’aquest màrqueting electoral de pa sucat amb oli que ens abraça per tots els costats, i que anirà a més amb la proximitat de les municipals d’abril i les estatals que s’han de convocar abans de finals d’any. Quina mandra tot plegat!