Un paradís com les Illes Canàries, enmig de l’Atlàntic, a la intersecció entre Amèrica Llatina i l’Àfrica hauria de ser conegut per les seves platges o la tendresa de la seva gent. Però en comptes de recomanar el roig del sol ponent a Tenerife, hem de seguir denunciant una tragèdia. Més de 31.813 persones hi han arribat el 2023 en pasteres. I diuen les xifres oficials, que sempre són estimacions molt a la baixa, que durant el primer trimestre de l’any van morir 778 persones. Estem molt acostumats a escoltar xifres sense ni immutar-nos. Per això us demano que us imagineu el Teatre Lliure de Montjuïc amb 800 persones mortes. Tota la gent que ha passat per la vostra vida.
Un cop arriben a les Illes, el camí no és millor. En els darrers mesos ens hem trobat amb episodis com joves menors d’edat acusats de tràfic de persones i de ser els patrons de les embarcacions que gairebé els arrabassen la vida. O persones que s’aprofiten de la situació de vulnerabilitat i sense sostre per satisfer les fantasies sexuals. La majoria de les persones que arriben són joves, abocant a la prostitució a persones traumatitzades per un viatge en què han pogut patir tota mena de greuges: des de viatges pel desert, empresonaments forçats, violacions per part de les màfies o perdre a companys de viatge en ruta. Podeu imaginar al jovent català vivint això?
Els experts en la Ruta de l’Atlàntic i el Senegal diuen que la situació de tensió política, prèvia a les eleccions que s’han de celebrar el 2025, és una de les causes d’arrel d’aquesta crisi humanitària. El president, Macky Sall, home de confiança d’Europa, fa mesos que reprimeix la ciutadania que es manifesta. Primer per voler-se presentar a un tercer mandat inconstitucional, després per fer detencions entre els opositors del seu partit i en particular a qui es posicionava com a candidat amb capacitat de govern, Sonko. Indiquen també les conseqüències de la crisi econòmica que arrosseguen de la Covid-19.
No podem, però, parlar de les migracions sense apuntar un sistema d’extracció de recursos del sud global – que no requereixen processament in situ perquè les fàbriques les tenim als països industrialitzats – i que, per tant, són economies de baix rendiment que no donen tota la feina que podrien. Això s’ajunta amb la complicitat criminal entre elits tant africanes com europees que, sense consciència social i encegades pel capital, mantenen sistemes polítics corromputs per avançar els objectius empresarials d’acumular uns diners que no necessiten.
També apuntaria el fet que els consolats no tenen recursos materials ni voluntat per atorgar visats a persones que, en la majoria de casos, pagaran moltíssim més per un viatge en condicions precàries del que pagarien per un bitllet d’avió. És precisament la falta d’opcions de migració arreu del món de manera senzilla i segura el que aboca a una gran quantitat de persones a arribar de manera desorganitzada i quasi inhumana a les darreres colònies espanyoles – Ceuta, Melilla i les Illes Canàries. Que, incapaces de donar una benvinguda digna i orientar de manera efectiva, demanen la solidaritat arreu d’Espanya per a una distribució equitativa. Tot i que qui ho demana és Coalició Canària i el Partit Popular Canari, només aquelles comunitats autònomes progressistes són solidàries.
Enmig d'una situació de tant patiment per a les persones que arriben i de manca de recursos per a les persones que ho gestionen, i tot i la responsabilitat de tots els estats de la Unió Europea, caldria enfortir els recursos per a la gestió migratòria i oferir alternatives d'emergència, com es va fer en el cas d'Ucraïna, per acollir aquestes persones i donar-los opcions dignes que els puguin facilitar construir el futur pel qual van emprendre aquest viatge.
L'equidistància dels sectors progressistes de la societat, en un sentit ampli, i la falta d’una resposta social que es mobilitzi als carrers, com s’està veient aquests dies amb Palestina, permet a les autoritats mirar cap a una altra banda, descartant-ho com a prioritat política. Tenen molta por a Vox i a Aliança Catalana. Sembla que ningú està disposat a denunciar i lluitar per la massacre constant que vivim a casa nostra, mentre que sí que ho fan amb Palestina, a milers de quilòmetres i sense una capacitat d’incidència real en el seu desenllaç, donat que Espanya no té massa pes en la correlació de forces que podrien ficar a Israel en la tessitura en què es va trobar Sud-àfrica amb l’apartheid.
En tots dos casos, diran els nostres nets quan ho estudiïn que com era possible la maldat i el desinterès humà que va permetre que cada dia morissin, a mar i terra, centenars de persones innocents que volen el mateix que tu i jo: gaudir amb els amics, amor de la família i un treball que els permeti contribuir a la societat i construir una vida digna.
Un cop arriben a les Illes, el camí no és millor. En els darrers mesos ens hem trobat amb episodis com joves menors d’edat acusats de tràfic de persones i de ser els patrons de les embarcacions que gairebé els arrabassen la vida. O persones que s’aprofiten de la situació de vulnerabilitat i sense sostre per satisfer les fantasies sexuals. La majoria de les persones que arriben són joves, abocant a la prostitució a persones traumatitzades per un viatge en què han pogut patir tota mena de greuges: des de viatges pel desert, empresonaments forçats, violacions per part de les màfies o perdre a companys de viatge en ruta. Podeu imaginar al jovent català vivint això?
Els experts en la Ruta de l’Atlàntic i el Senegal diuen que la situació de tensió política, prèvia a les eleccions que s’han de celebrar el 2025, és una de les causes d’arrel d’aquesta crisi humanitària. El president, Macky Sall, home de confiança d’Europa, fa mesos que reprimeix la ciutadania que es manifesta. Primer per voler-se presentar a un tercer mandat inconstitucional, després per fer detencions entre els opositors del seu partit i en particular a qui es posicionava com a candidat amb capacitat de govern, Sonko. Indiquen també les conseqüències de la crisi econòmica que arrosseguen de la Covid-19.
No podem, però, parlar de les migracions sense apuntar un sistema d’extracció de recursos del sud global – que no requereixen processament in situ perquè les fàbriques les tenim als països industrialitzats – i que, per tant, són economies de baix rendiment que no donen tota la feina que podrien. Això s’ajunta amb la complicitat criminal entre elits tant africanes com europees que, sense consciència social i encegades pel capital, mantenen sistemes polítics corromputs per avançar els objectius empresarials d’acumular uns diners que no necessiten.
També apuntaria el fet que els consolats no tenen recursos materials ni voluntat per atorgar visats a persones que, en la majoria de casos, pagaran moltíssim més per un viatge en condicions precàries del que pagarien per un bitllet d’avió. És precisament la falta d’opcions de migració arreu del món de manera senzilla i segura el que aboca a una gran quantitat de persones a arribar de manera desorganitzada i quasi inhumana a les darreres colònies espanyoles – Ceuta, Melilla i les Illes Canàries. Que, incapaces de donar una benvinguda digna i orientar de manera efectiva, demanen la solidaritat arreu d’Espanya per a una distribució equitativa. Tot i que qui ho demana és Coalició Canària i el Partit Popular Canari, només aquelles comunitats autònomes progressistes són solidàries.
Enmig d'una situació de tant patiment per a les persones que arriben i de manca de recursos per a les persones que ho gestionen, i tot i la responsabilitat de tots els estats de la Unió Europea, caldria enfortir els recursos per a la gestió migratòria i oferir alternatives d'emergència, com es va fer en el cas d'Ucraïna, per acollir aquestes persones i donar-los opcions dignes que els puguin facilitar construir el futur pel qual van emprendre aquest viatge.
L'equidistància dels sectors progressistes de la societat, en un sentit ampli, i la falta d’una resposta social que es mobilitzi als carrers, com s’està veient aquests dies amb Palestina, permet a les autoritats mirar cap a una altra banda, descartant-ho com a prioritat política. Tenen molta por a Vox i a Aliança Catalana. Sembla que ningú està disposat a denunciar i lluitar per la massacre constant que vivim a casa nostra, mentre que sí que ho fan amb Palestina, a milers de quilòmetres i sense una capacitat d’incidència real en el seu desenllaç, donat que Espanya no té massa pes en la correlació de forces que podrien ficar a Israel en la tessitura en què es va trobar Sud-àfrica amb l’apartheid.
En tots dos casos, diran els nostres nets quan ho estudiïn que com era possible la maldat i el desinterès humà que va permetre que cada dia morissin, a mar i terra, centenars de persones innocents que volen el mateix que tu i jo: gaudir amb els amics, amor de la família i un treball que els permeti contribuir a la societat i construir una vida digna.