Havia plogut poc des de la derrota d’Almansa i l’església valenciana s’afanyava a adequar-se a la nova planta. El 1762 l’arquebisbe Mayoral va dictar una ordre que exigia que tots els llibres parroquials de les diòcesis valencianes s’escriguessin exclusivament en castellà. No era el primer signe d’imposició, però sí un dels més efectius. Definia el caràcter que abans en part i després del tot identificaria l’església valenciana. Amb més vocació castellana que la de Toledo.

Dos-cents cinquanta-tres anys més tard l’església valenciana no ha fet ni un gest de penediment ni de rectificació. Continua evangelitzant els valencians en castellà. En tots els àmbits, en totes les situacions. Actualment, cada diumenge, a la ciutat de València es fan misses en llatí, en anglès, en francès, per a sords-muds i vés a saber què més. I en castellà. La gran majoria. Cap en català.

Andrés Mayoral Alonso de Mena és viu. N’assegura la pervivència Antonio Cañizares, arquebisbe de València, natural d’Utiel i castellà d’ànima. Amb una trajectòria reaccionària brillant, que l’ha portat a ocupar grans càrrecs a Roma i ara a una jubilació d’argent a la capital de la província que el va veure nàixer. Més província, impossible.

Antonio Cañizares ha tornat a ser notícia aquests dies. Els bisbes valencians, que ell lidera, han lamentat la publicació d’un Oracional Valencià, que han redactat i publicat conjuntament l’Associació Ecumènica de Cristians pel Valencià i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Componen l’Oracional textos bàsics emprats a les esglésies cristianes per a la pregària personal i col·lectiva. Encara no se n’havia publicat cap, cinquanta anys després del Concili Vaticà II, tret d’alguns intents meritoris però residuals.

Els bisbes valencians s’han girat d’esquena a l’única recopilació oficial de textos oracionals perquè “carece de autorización”. L’“autorización”, no cal dir-ho, depèn d’ells. Ningú, tret de l’Església, autoritza res avui dia amb voluntat excloent. I per què no l’autoritzen i permeten finalment que el català de València entre amb nihil obstat a les esglésies? Perquè Antonio Cañizares va proclamar, en prendre possessió del càrrec, que el valencià “no es signo de comunión”, ja que “no contribuye a la paz social”. Ell sí que hi contribueix. La “paz social” valenciana només coneix una llengua: el castellà. La llengua de Mayoral i de Cañizares. La pròpia del país enfronta i divideix. Perquè no és la d’ells. Miserables! Que Déu no els tingui en compte.