Hi ha tantes coses que fa molt de temps que van passar, però que no prescriuran mai, que no saps si podràs refiar-te dels records, o bé atacar-los i que sigui el que Déu vulgui. Recordar i atacar. Recordar ve del llatí, com gairebé tot el que ens fa bé, i significa tornar a passar pel cor. Preciós sí, i letal. Tornar a empassar fel o ensumar una mica de felicitat. Passaran més de mil anys i, tot i això, encara tindràs gust a la boca gust de mi. Quin record més potent que aquest, que l’olor del teu perfum en una altra persona que et desperta tot allò i et posa a lloc, perquè no tens res. Però tinc el meu castell. Doncs soc confessor de molts i mantinc secrets, històries i desgràcies d’alguns, que hi són sempre i d’altres que hi van ser en algun moment. I aquells encara més llunyans se m'emboiren i em són fugissers. Tot ho creuo, tot és igual perquè res té a veure amb res i els miralls trencats els usem per enganyar-nos. Però són elements vius quan tornen a passar pel cor, com si un verí hi tornés per rematar o com si l’amor donés una altra oportunitat, ambdues coses mortals. Jo també m’he divertit passant-ho malament.

I alguns d’aquests records m’ajuden a seguir creient que la frustració i la resiliència són la mescla que necessita el motor del nostre progrés. Sovint són històries de camarades passavolants de bar i de barra. Històries fosques en indrets poc il·luminats expressament, no com el que expliquen, que sempre són poemes que no rimen sobre algú que un cop va ser el seu Sol i les seves estrelles. Creixement personal en direu alguns o teràpia entre efluvis alcohòlics afegireu uns altres.

Si no és anar a més, no cal que ho comptis com a viscut. Si bé sovint convé parar, trepitjar la bola i fer tots els canvis de joc que calguin, tot i que sembla que hi hagi moments en què literalment perdràs la pilota. La frustració és el primer pas cap al propi coneixement. Quan no pots tenir allò que vols, comences a pensar, les millors solucions venen per les grans dificultats. I quan m’enfronto al text m’adono que escriure quan estàs trist és com anar a comprar al mercat quan tens gana. Un diumenge a la tarda convida poc a l’alegria, sempre dic de broma que el millor dia de la setmana és el dilluns perquè ofereix futur per la setmana. Com la joventut, tanta llana per tallar. I total, sempre sembla que vivim en un dimarts. Però hi ha una estrella polar, potser amagada, potser no trobada, però sinó com puc caminar sense rumb? I recordo a Cortázar i allò que “anàvem sense buscar-nos però sabent que anàvem per trobar-nos”. Tan sovint espero una llum cegadora o un tret de neu, per no veure’t tant, per no veure’t sempre. Però això i així són els fars, sou els fars. Romanen i emanen llum. No em cegaràs, arribaré.

De derrota en derrota fins a la victòria final, cada cop que et veig sé que no serà l’últim, encara, però sí que pot ser el principi de la fi. Recordo quan treballava al diari que hi havia el debat primer sobre si posar continguts de pagament o no. I Mira’ns ara. Ara m’adono que t’ho he donat tot gratis, i ara ho voldràs de pagament? Ai. És quan comença aquesta estúpida por d'haver viscut massa perillosament, massa prop del penya-segat. Massa intensament. Mai és massa, dèiem amb la meva amiga, que ara no sé per on passeja, quan parafrasejàvem a Clarice Lispector que admetia que “l’amor és tan intens que em deixa exhausta, però no vull altra cosa: vull aquesta fatiga”. I sonen les Miniatures per piano de Sibelius. Res té sentit perquè no n’ha de tenir.

I això no té a veure amb la història, l’afer o la relació amb l’altre. No noi, espavila. Va de tu. Assumeix que res és culpa teva, però tot és responsabilitat teva. De la mateixa manera que la teva lectura es nota després en la teva parla, la teva confiança viu de la teva claredat amb tu mateix. Desperta't. En el joc de les expectatives sigues sincer sí, i sobretot no canviïs les regles a mig partit. Tingues valor, tingues un codi d’honor. I tot i que en l’amor i en la guerra ja sabem com va, procura certa coherència i no marejar. Però tinc una bona notícia, si ets capaç de mantenir el teu objectiu, no és que siguis un cabut de primera divisió (o no només), has de saber que l’amor propi es percep sabent amb qui vols compartir el temps, la vida, el tot. La vida ho posa tot al seu lloc sí, i sovint t’acaba donant la raó, però la maledicció és que mai saps quan. I no pots arreglar res fins que no l’has esguerrat, i això si no ho has trencat tot; la confiança és com un pastís que es desfà, costa que torni a lloc la pasta quan escapa del tub.

Perquè el que et passa a tu, company de barra de fusta i de rom macerat en una petita bota prop del carrer Tallers, és que t’havien estimat com a un punt i seguit. I ara necessites ser un punt i a part. Cansat de profecies sordes, descregut de projectes insondables, i esgotat per tantes esperances que l’han foradat com un Sant Sebastià. Però qui em parla és algú ferit que no vol ser màrtir. No sé si és per dignitat o per supervivència. Paga i marxa. Em somriu i em mira als ulls, els dos els tenim vidriosos. Mai més coincidirem. M’ha explicat la vida i algun miracle. Jo només he escoltat i he gravat a la meva ànima, mentre el rom em treia de la trinxera, les seves històries d’amors perduts, i de desil·lusions trobades. Hem parlat de moltes coses amb aquest paio. I hem coincidit que això de l’amor, per dir-ho d’alguna manera, a l’edat que sigui, és com entendre que la maternitat/paternitat no va de tu, ni de qui ets, ni molts menys de qui has estat. Però si vols jugar en condicions tu has d’estar seré, net i valent. Des de zero, no pots tenir deutes si no vols viure a crèdit.

Deia això de la maternitat/paternitat perquè també i sobretot es tracta de l’altre, del petit ésser viu que tens a càrrec, no només a nivell emocional o logístic. Si no que hi has de projectar una estructura, una manera d’entendre la vida si vols, però sobretot una forma de viure-la. I això produeix pànic i vertigen és clar. T’has de posar d’acord, sovint per avançar has de renunciar o, pitjor encara, aprendre. Però noi, com els taurons, només pots tirar endavant, i ben decidit, errors els cometràs tots: felicitats, estàs vivint i aquesta personeta a càrrec també, i una mica gràcies a tu i a la teva determinació. Això és amor. I és exactament amb una parella. No et renyo, no podria, no voldria, perquè crec com Simone de Beauvoir, de debò, que “l’amor autèntic suposa reconèixer l’altre com a llibertat i voler que l’exerceixi”.

El temps no posa tothom al seu lloc, no hi ha justícia si és lenta i no hi ha prou càstig quan es rep quan no compleix revenja ni omple cap buit. És més la perspectiva. No el relativisme. Si no on ets tu. Quina és la teva roca. De la mateixa manera que el que avui és un partit respectable abans era un grup terrorista, el teu avui i futur en un moment va ser només un amant, un entreteniment i una il·lusió. I el perill és que amb tu o per tu la vida de vegades és tan bonica que sembla de veritat. I fa por. Com escriu Marta Sanz, “la possibilitat que no m'hagi passat res és la que m'estremeix més”. Sempre amb ganes de patir. Però tots mereixem ser estimats i poder estimar, només que nosaltres ho mereixem més. I pocs verbs tan desobedients com oblidar. Les cicatrius tenen relleu i així costa més fer veure que no hi són, encara que no les miris, les notes, al tacte sí, però sobretot perquè sents allò que enyores. Però, de nou, bones notícies; ara amb tu trobo a faltar el futur, res de retrovisor. Així es camina més i millor.