Hi ha qui es preocupa de quin és l'únic gratacel que ha quedat dempeus després del terrabastall de l'1-O. Hi ha qui creu que el mateix primer d'octubre l'independentisme havia guanyat, però no prou. De fet són els mateixos que creuen que els resultats del 27 de desembre de 2017 haurien d'haver estat diferents, que no eren prou correctes: un lideratge més legítimament republicà, amb un pedigrí independentista més inqüestionable, pur. Que el president Puigdemont està molt bé, però n'hi ha un de millor, un autèntic ungit. I que hi ha un partit autèntic, genuí i escollit per al triomf. Quan tens raó, tens raó i ningú et pot contradir. Quina sort comptar amb una legió de profetes, amb el veritable mahatma i amb una doctrina inqüestionable. Ai.

Però i si tot això és només el fum de l'autocomplaença? I si la realitat és una altra? Tots els partits polítics, tots, volen guanyar. Volen guanyar per poder governar i aplicar les seves idees a la gestió pública, unes idees que creuen bones o les millors per fer avançar la societat. Així funciona. Ja al Senat romà, ja a la França revolucionària i ja en les democràcies que coneixem avui en dia. En tots els idiomes i en totes les cultures polítiques es coneix la paraula partit, entès com una part. Una manera d'entendre el món, tan bona com una altra. Per això quan es parla d'hegemonia em preocupo. Perquè no existeix. En democràcia no pot existir. Cal discutir-se, pactar, buscar socis, créixer i caure, avançar. Però que hi hagi només una manera de fer les coses, no.

Una altra cosa és parlar d'unitat. No d'unanimitat, això ja ho entenem. Però sí de fer una unió temporal d'interessos. A Catalunya no es dona el cas. Entesos. Ens van dir que era millor que hi hagués més d'una opció independentista perquè sumava més. D'acord. I quina és l'opció bona? Ai, las. Això que ara se'n diu relat a Catalunya està pres, o coincideix molt però molt, pels interessos d'Esquerra Republicana. I sobretot a l'hora de denostar al PDECat per ser plural i guanyador, a Junts per Catalunya per ser capaç de captar independents i al president Puigdemont per seguir fent de president.

Per què sempre hi ha d'haver un dolent? Un cop l'independentisme pren el batec de la política catalana, qui sobra aquí? És com la falsa polèmica de la manifestació de la Diada Nacional. No es pot fer política normal, sembla. És molt cansat haver d'acceptar que el diàleg a casa nostra es basi en què hi ha qui té la raó i les taules de la Llei de Déu i que la resta, a esquerra i a dreta, i també a l'altra banda de l'eix nacional, són (som) uns passarells ignorants.