Que la ciutadania serà cridada a consulta és, ara ja, una obvietat. Si serà a través d’un referèndum o d’unes eleccions plebiscitàries, ja es veurà. Però que votarem, votarem. I no a gaire llarg termini. I per això mateix, tothom pren posicions; no parem de veure-ho en els darrers temps. El que és curiós, si més no, és comprovar com algunes posicions més o menys personals d’alguns líders –i ja no tan líders- polítics no acaben de casar amb les postures que venien prenent i encara prenen les seves formacions. I és més curiós, encara, comprovar que malgrat aquest divorci, no es moguin de lloc. Per anar-nos aclarint tots plegats, potser seria bo algun canvi de cadires que donés coherència tant a postures personals com de partit.

Seguint l’exemple d'en Joan Carretero al capdavant d’un Reagrupament que, amb tota la lògica de la seva evolució, recala en la Convergència del president Mas. Però, quina lògica té, en canvi, que en aquesta fórmula s’hi mantingui encara en Josep Antoni Duran i Lleida? Potser seria més coherent que Duran participés en la manifestació del 12 d’octubre, tal i com el convidava a fer-ho l’Alícia Sánchez-Camacho. O demanar directament l’ingrés en el seu partit. I parlant de l’Alícia; quina coherència té continuar advocant pel diàleg amb un govern espanyol liderat pels propis companys que li donen amb la porta als nassos? Uns companys que ja van defenestrar altres dirigents catalans, com en Piqué o en Sirera, per considerar-los massa tous. I que ara deuen estar desitjant que torni l’Alejo Vidal-Quadras per posar les coses al seu lloc. O fitxar el Jordi Cañas, que aquest sí que dóna el perfil que els agrada a Madrid.

Com defenestrats, negats, empesos a marxar i menyspreats han estat els líders catalans d’un PSC que, en mans de Pere Navarro tampoc no convenç a ningú. I que tindria un cap de files molt més coherent en l’Albert Rivera, que no para de prendre-li vots. Mentre els Nadal, Maragall o Tura, lligarien molt més en l’actual Esquerra d’un Oriol Junqueras a qui també faria bé d’abraçar, per exemple, en Josep Ma Vila d’Abadal. I d’aquest PSC que ja té poc de C, sembla que ICV no en pren tants possibles votants com haurien esperat. Potser amb algú com la Higínia Roig (alter ego del David Fernàndez de la CUP) recuperarien aquell espai més alternatiu que sempre havien considerat seu. És clar que per a poder fer aquest fitxatge haurien d’aclarir el seu posicionament respecte la independència. Que al capdavall aquest és el quid de la qüestió. Perquè que votarem, votarem.