Un país on governa amb majoria absoluta un partit que mai no ha condemnat 40 anys de dictadura, no hauria d’esquinçar-se les vestidures quan el candidat del partit “tal” verbalitza sobredosi de testosterona. No hauria de sorprendre sentir un homenet com ell, que ha insultat milers d'intel·ligències superiors a la pròpia, dient que es faria la seva voluntat per collons, malgrat acomplir-la suposarà un dels pitjors atemptats contra el futur d’un dels rius més importants de l’Estat que governa, faltant al respecte a la seva principal rival en aquests comicis. Uns comicis que han viscut un cara a cara –perquè em nego a anomenar-ho debat- dels candidats socialista i popular a les eleccions europees que ha estat el menys vist a televisió en la història de la democràcia (i encara no sé com m’atreveixo a anomenar-la així). Buit, sord, simple.

La xerrameca del fins fa poc ministre, fa caure la cara de vergonya. I ruboritza com a poc saber que també aquests dies s’està posant contra les cordes la llibertat d’expressió, i s’està utilitzant de manera maquiavèl·lica (i no és un eufemisme) un crim –com tots- inacceptable, per mirar de posar-hi nous (vells) límits. Com els que s’estan mirant d’aplicar en d’altres tipus de llibertats com la de manifestació, la d’elegir sobre el propi cos. Moments de desconcert, viscuts en blanc i negre.

Les paraules d’ahir del deixeble de Loyola de Palacio són una mena de punta d’iceberg d’un tarannà que hauria de preocupar, i molt, als qui l’haguem –encara- o hagin de patir en un futur.  La deriva, sent molt generosos en la definició, anacrònica que estan patint les noves lleis del consell de ministres en matèria de drets fonamentals, ja no atempten només contra un model de benestar social, sinó que atempten contra drets fonamentals de manera massa escadussera. I sorprèn llegir enquestes de centres oficials d’opinió dibuixant escenaris desoladors pel que fa a la intenció de vot a les europees d’avui en vuit.

Fa por pensar que som en mans de tipus intel·lectualment tan febles, perillosament agosarats, amb el poder dels qui avancen no pas perquè les seves capacitats els facin créixer, sinó perquè són audaços en un espai mancat de massa crítica. Homes i tot sovint dones, capaces de retornar-nos a escenaris predemocràtics, parasitant les nostres febleses. Això és el que realment atemoreix.

No sé pas si la solució té massa forma. Si trobaríem escenaris i matèria primera per fer un tomb edificant a l’actual grisor imperant. No sé pas si aconseguiríem mobilitzar tants esperits desesperats per la liquiditat del que ens envolta, per la manca d’horitzó sòlid, per la facilitat dels qui no respecten la llibertat. El que crec que sí m’atreveixo a dibuixar és la necessitat de trobar l’energia que ens permeti remuntar, fer moure l’eix, treure el rovell i el verdet de l’àncora que no ens deixa moure, per afavorir un canvi de rumb que esdevé vital.  I no tendré la poca decència de proposar alternatives ni mètodes.
Em preocupa l’atreviment de l’ignorant, l’avantatge que ens pot agafar la ignomínia si permetem que avanci. Finalment, i afortunada, només i gensmenys, tot plegat dependrà de nosaltres.