El Joan Puigdomènech entra a l’aula groga just quan els alumnes acaben de cantar Els segadors al pati de l’escola, tot pintat de groc. Ràpidament, aquest professor penja, al costat de la pissarra, l’estelada que, com cada dilluns, porta neta i plegada de la bugaderia. Seguidament, deixa els fulls del discurs a favor de la llibertat dels pobles i de l’imprescindible dret a l’autodeterminació damunt de la taula.

Quan les dues dotzenes de nens estan asseguts als seus pupitres, després d’haver saludat de manera marcial els retrats de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, i d’haver desat les bufandes grogues que els acompanyen des de fa unes setmanes, el mestre comença a desgranar l’arenga que ocuparà la primera hora de classe d’aquells noiets i noietes. Modulant el to, elevant-lo gairebé fins al crit quan les proclames són més abrandades o abaixant-lo fins a fer-se gairebé imperceptible quan convé que la canalla es concentri amb totes les seves forces en allò que diu.

Només atura el ritme per anar repartint els càstigs per desobediència –així ho anomenen en aquella escola. Escriure cinc vegades L’estaca amb lletra de pal per cada badall, o aguantar les obres completes de mossèn Armengou amb els braços en creu i de cara a la paret per haver-se distret. Hi va haver un temps que, fins i tot, els feien posar orelleres de ruc català, però aquesta pràctica va caure en desús l’any passat a causa de la denúncia d’un pare ramader, que va al·legar que aquests èquids eren força més intel·ligents que alguns polítics.

Després arriba la classe de català, que imparteix la Roser Corderoure. Membre fundadora de l’ANC, la Roser obliga els nens a aprendre’s de memòria –talment com si fos l’Alcorà a determinades madrasses– els pronoms febles i les seves funcions sintàctiques i les principals frases fetes de les diferents comarques del país. I en acabat, tothom cap al pati, on no cal dir que està absolutament prohibit parlar en castellà. De fet, a qui ho fa no li queden ganes de tornar a repetir l’experiència! I això que els càstigs corporals ja no es porten, que aquella és una escola moderna, del segle XXI.

I tot seguit arriba, com cada dia, l’assignatura d’història de Catalunya, on el Llorenç Aiguaviva, el mestre, membre superactiu d’Òmnium en les seves estones lliures, sempre els parla de la fundació de Catalunya a càrrec d’Otger Cataló. O de les gestes del gran Guifré el Pilós, que amb la sang del seu cos ens va donar la bandera catalana. O del rei Jaume I el Conqueridor, de l’home que va aconseguir forjar la pàtria que va –com sempre repeteix el Llorenç– de Salses fins a Guardamar i de Fraga a Maó.

I després de dinar mongetes amb botifarra o escudella barrejada, té lloc la classe d’ètica. Bé, en diuen ètica, però en realitat és un compendi dels greuges que els espanyols han comès contra els catalans al llarg dels segles. La Montserrat Marginedes, destacada integrant dels CDR de la vila, posa especial atenció al setge de Barcelona del 1714, als atacs aeris franquistes contra els nostres pobles i ciutats i a les constants agressions del govern de Madrid contra les “legítimes aspiracions dels catalans” en aquests primers anys del segle XXI.

I llavors sempre ve el millor moment del dia quan, abans de marxar cap a casa, la canalla pot colpejar, apedregar, pessigar, escopir o mossegar les imatges de mida real de personatges com Mariano Rajoy, Albert Rivera, José María Aznar, Inés Arrimadas, García Albiol o Miquel Iceta, “franquistes i enemics del poble català”, tal com es pot llegir en una immensa pancarta que ocupa bona part de la façana de l’escola.

I així, relaxats, la mainada acaba la jornada lectiva i es reuneix amb els seus pares, que els abracen i els omplen de petons. Just abans d’això, el Jordi, el director de l’escola i membre de la Plataforma per la Llengua, els recorda que com a pioners de la revolta dels somriures han de tenir sempre les orelles ben obertes. Per si al parc on van a jugar o, fins i tot, a l’interior de casa seva algun dels seus pares o germans expressa alguna opinió contra la pàtria catalana. Ells, com a bon fills de Francesc Macià, el general Moragues o el justicier Serrallonga, ràpidament ho haurien de dir a l’escola, que ja es cuidarà de fer-ho arribar a qui calgui.

Ni matemàtiques, ni anglès, ni tecnologia, ni física, ni medi, ni educació física, ni filosofia, ni música, ni plàstica... I òbviament ni castellà! Només llengua catalana, història de Catalunya i, sobretot, odi a Espanya. Molt odi a Espanya i a la seva gent. Ni Velázquez, ni Machado ni tampoc Ramón i Cajal. Així és l’escola catalana. Però, amics, tot això pot canviar la setmana que ve, si les urnes s’omplen de vots per a les opcions del Front del 155, que han restaurat la legalitat a casa nostra. Una altra escola, més cosmopolita i sense adoctrinaments és possible. Depèn de vosaltres.